L’orde de Cluny, nascuda a l’est de França, va arribar a tenir més influència que el pontífex romà, i es va convertir en l’epicentre de la religiositat i la devoció gràcies a l’extensió dels monestirs que, per fi, fugien de la manipulació laica.
Fins a la construcció del Vaticà al segle XVI, l’abadia de Cluny era la basílica més gran d’Occident. Considerada un dels fars de la religiositat durant bona part de l’Edat Mitjana, va ser edificada gràcies a un nou orde religiós, batejat amb el mateix nom: l’orde de Cluny. No en va, l’edifici va ser la representació arquitectònica d’un gran moviment de renovació monàstica.
L’abadia de Cluny va ser fundada l’any 910 quan Guillem I d’Aquitània va cedir terres fèrtils a la vall de Grosne, situada al sud de la Borgonya francesa. Aquesta concessió anava acompanyada d’un privilegi important: des del moment en què es fundà, l’abadia de Cluny era independent dels poders feudals locals. I és que no és sobrer recordar la corrupció imperant a l’Edat Mitjana: els senyors feudals nomenaven a dit els abats; l’Església s’aprofitava de tots els excessos i abusos; es compraven i es venien càrrecs espirituals (simonia) o s’incomplia el celibat (nicolaitisme).
Amb aquesta corrupció, a l’Edat Mitjana, l’Església i el clergat s’havien convertit en una espècie de noblesa abandonada a la indisciplina. Tanmateix, aquesta indepen-dència de l’abadia dels poders feudals va ser aprovada per el papa Joan XI. L’aprovació del pontífex consistia en permetre que tots els monestirs que es reformessin segons l’orde Cluny s’excloguessin dels poders feudals locals.
L’orde de Cluny tenia més influència que el pontífex mateix, i es va convertir en l’epicentre de la religiositat i la devoció gràcies a l’extensió dels monestirs que, per fi, fugien de la manipulació laica. De fet, tots els seus abats eren investits per eleccions internes. Cadascun d’ells va contribuir a la proliferació d’aquest orde. En morir l’abat Hug, també conegut com el rei de Cluny, l’any 1109, aquestes expansions ja sumaven més d’un miler i, l’edifici, pensat d’entrada per a una dotzena de monjos, es va haver de reedificar més d’un cop i va acabar sent tres vegades més gran. Només el temple va arribar a fer uns dos-cents metres de llargada i trenta d’alçada. Avui dia es considera una de les obres mestres del romànic francès.
Com passa amb tota època daurada, l’èxit de Cluny acabà sent la seva perdició. L’enorme prestigi va atraure nombrosos adeptes de l’alta aristocràcia, que van agafar per hàbit les comoditats de la noblesa. A finals del segle XI, un nou orde religiós va sorgir de la mateixa abadia: era l’orde del Cister, l’últim bastió de la renovació monàstica de l’època.
Influència de primer nom
De les files de l’orde en van sorgir figures de pes, com ara els papes Gregori VII, Urbà II o Pasqual II. L’abadia de Cluny gaudia de tant de crèdit que Calixt II la va triar per ser investit pontífex, atès que l’antipapa Gregori VIII s’havia apropiat de Roma. En l’àmbit cultural, l’orde va potenciar el treball intel·lectual dels monjos que, asseguts en els seus scriptoria, maldaven a copiar manuscrits per preservar la cultura antiga. La seva biblioteca va arribar a disputar-se la primacia a Occident amb la de Montecassino, la primera de les abadies benedictines, on sant Benet va deixar escrita la seva regla cinc segles abans. A més, el centre de la Borgonya va ser també un dels principals vehicles de difusió de l’art romànic, gràcies a la seva densa xarxa de monestirs a tot Europa.
