Exactament el 16 de novembre s’ha fet pública “la paraula de l’any”. La proposa Oxford Dictionaries, una organització seriosa que pertany a Oxford University Press, un departament de la Universitat el mateix nom, reconeguda com a tal des del 1231. No solen fer bromes. La decisió d’enguany no ha estat fàcil, considerant la llista dels nous mots que n’eren candidats.
Volia recordar, abans, que tots hem après a escola que no és bo “riure-se’n” de ningú. En canvi, “riure amb els altres” sol ser d’allò més saludable, tan psicològicament com des d’un punt de vista ètic. El nostre món va molt de pressa i potser, ara, allò que havíem après de joves – encara que no siguem uns iaios – ja no val. Podria arribar a passar que, entre les noves generacions, “riure-se’n” d’algú semblés lícit amb certes condicions: si ell o ella no es queixen, si es tracta d’algú menyspreable o si el paio cobra diners per fer de víctima d’alguna mena de sàdic de les paraules… Però potser no: i “riure-se’n” segueixi significant el mateix, una notable “immaduresa moral”.
Els mots són importants. Són molt més que eines de comunicació: són una peça clau del pensament més íntim, del caràcter de cadascú. Amb les paraules pensem, decidim, estimem, som fidels, creem i jutgem; som valents o bé pretensiosos…: no només les usem per descriure o per a jugar-hi.
En Quim Monzó ha escrit que tem – per la nova parauleta dels d’Oxford – l’arribada d’un munt de noves paraules amb el “post” davant, que s’afegeixin a “art postmodern, postestructuralisme, postcomunisme o postcristianisme, postnacionalisme, postfeminisme i postmasclisme…”. Ens alerta d’un probable tsunami.
Per cert, podem dir – potser – “post-tsunami”? La parauleta del 2016 té càrrega de profunditat: la “postveritat” és casi una maledicció. Diuen els d’Oxford que han triat postveritat “després de molta discussió, debat i recerca” i la defineixen com la “situació en què els fets objectius són menys influents en la formació de l’opinió pública que l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal”.
Katharine Viner constatava, a The Guardian amb el títol Com la tecnologia distorsiona la veritat, que, avui dia, cadascú té les seus fets, i no són ni comuns ni unívocs. En seria una causa el nou ecosistema comunicatiu que banalitza la informació rellevant i només n’afavoreix la “viralitat”. La idea és vella, no han pas descobert la sopa d’all. Però és perillosa. No és només un concepte incòmode, és letal.
He d’explicar jo a classe de Ciutadania, de Valors, o de Filosofia que la veritat no compta? Què és permès guiar-se per emocions i creences, fent “allò que ens ve de gust”, peti qui peti, i avall que fa baixada?
Justament aquests dies hem analitzat a l’Optativa de Filosofia que es cursa a 4t d’ESO les diferents teories sobre com entendre la “veritat”: a) com a correspondència o adequació entre la ment i la realitat, o b) com a utilitat; c) com a perspectiva individual o social; o d) com a freda coherència formal, allò que els lògics i matemàtics anomenen consistència. Penso que els alumnes ho han entès. O, al menys, m’ho sembla. I ara, què? Ho engeguem tot a passeig? Perquè, si la mentida i la veritat conviuen, quina és què?
En aquesta nova era de la postveritat: la política esdevé una qüestió únicament de sentiments; els mitjans aspiren només a “clics” i “tuïts”; i l’algoritme de Google decideix la informació que ens arriba. Quina llàstima, oi?
Per tant, seguiré ensenyant que volem polítics, venedors, docents, pares i mares… “proveritat” i no “postveritat”. Els dogmàtics i els escèptics són extrems nefastos: uns no escolten i els altres no tenen res a dir. Però, ara, els ciutadans del segle XXI hem d’aturar els que de la veritat en fan una garrofa o una enganyifa. Estem fets per la veritat i, un cop més, només l’escola ens pot salvar del seu capolament, perquè postveritat és “no veritat”.
