“La vellesa és un estadi més de la vida, un procés que hem de reconèixer sense embuts”

En els propers vint anys, a Catalunya i Espanya es produirà un canvi de tendència demogràfica: els anomenats baby boomers, nascuts entre el 1958 i el 1977, hauran entrat tots a formar part de la tercera edat. En quinze anys, els majors de 65 seran el 25 per cent de la població i al 2050, els octogenaris superaran la barrera del deu per cent. Com podrem garantir els drets de les persones grans? La professora de Psicologia Anna Freixas acaba de publicar l’assaig Yo, vieja (Capitán Swing). 

En aquesta pandèmia, les persones grans han estat les grans oblidades?

Sí, han estat les grans oblidades en termes d’acció positiva. Perquè se n’ha parlat molt però considerant-les una càrrega o persones d’alta complexitat i perillositat de vida. S’ha parlat però no per escoltar-les. 

Com s’hauria d’abordar el tema de les cures, un dels reptes del segle XXI?

Les dades ho deixen clar. El nombre de persones grans augmenta exponencialment i no hi ha suficient gent jove. No totes les persones velles necessiten cura perquè també hi ha gent jove que la necessita, però és clar que el repte del segle XXI és aquest: com organitzar una societat amb un nombre de persones grans, que moltes viuen bé, però que necessiten ajuda. És la gran qüestió a resoldre. Espero que la pandèmia ens hagi ajudat a reflexionar i a canviar el model que tenim actualment. 

En el llibre afirma que “la cura de la població anciana s’ha de considerar com un deute moral, no com un negoci que obtingui rendibilitat econòmica”.

Exactament, és realment un deure moral. La gent gran ha sostingut el mon i durant la crisi del 2008 van ser els jubilats que tenien una pensió els qui van donar acolliment, menjar i casa a la gent jove –nets i fills–. 

Fa uns mesos, Elisabet II rebutjava un premi perquè deia que no era prou vella. Quan una persona comença a ser vella, és un qüestió numèrica o d’esperit?

Ella diu que un és tant vell com se sent. De fet, això és cert. Al llarg de les meves investigacions amb dones grans, m’he trobat amb dones que se sentien més velles als 35 anys que ara. Hi ha tota una suma d’elements que conformen això. Una cosa és ser vell, tenir anys, que és tota una sort perquè vol dir que no t’has mort pel camí. I, una altra cosa és el que entenem per social i culturalment sentir-se vell, això depèn de moltes conjuntures: una xarxa de persones amb qui compartir interessos i preocupacions, tenir activitats lúdiques i donar significat a la teva vida a través de totes aquestes persones que t’envolten. Per tant, no crec que hi hagi una edat per determinar quan un se sent vell. Si em preguntes quan un és vell, et diré que segons el nostre Estat actual, als seixanta cinc anys et jubilen i seria l’edat que estableix el nostre país, tot i que després de la jubilació tenim molts anys. 

Després de la jubilació encara ens poden quedar trenta anys de vida d’activitat. Tenim una mirada errònia de la vellesa? 

Sí, ens hem quedat amb la vellesa de fa dos-cents anys. Una velleta vestida de negra, amb un petit monyo i bastonet movent-se poc a poc, que ens fa llàstima. És la imatge que tenim, però jo tinc amigues de noranta anys que estan perfectes, utilitzen el transport públic, van a concerts, al cinema…També hi ha persones grans de setanta anys que estan fatal, però, en general, l’imaginari establert de persona vella no s’ha renovat. 

En què es diferencien el processos d’envelliment entre els homes i les dones?

Realment, nosaltres envellim tal com hem viscut. No envellim com si fóssim una altra persona, som la mateixa persona… que ens hem fet grans. A la nostra societat, no és el mateix ser un home que una dona. Els homes tenen molts privilegis i quan arribes a la vellesa segueixen vigents aquests privilegis. Susan Sontag deia que existeix un doble estàndard, el que nosaltres anomenem la llei de l’embut: allò ample és per a ells, i allò estret és per a nosaltres, les dones. Sontag afirmava que mentre ells maduren, nosaltres envellim. Mentre que les canes dels homes són atractives, la de les dones no ho són pas. Els homes han disposat sempre de plena llibertat, i nosaltres hem d’anar conquerint-les; tampoc hem disposat globalment de diners, d’educació, d’accés al mercat laboral i, per tant, ens han quedat unes pensions ridícules per viure. També tenim avantatges perquè, mentre érem pobres, hem creat vincles i relacions d’intimitat, que és una enorme fortalesa per la bellesa. També som molt actives i som l’audiència silenciosa de la cultura. 

Un dels tabús que pateixen les dones grans és el sexe. Per què?

D’això se’n ha cuidat el sistema patriarcal, considerar que les dones són atractives fins als quaranta anys i després ja no. També, per sort, hi ha homes que es donen compte que això no és cert. Són coses que la societat, poc a poc, anirà canviant perquè les dones també han començat a mostrar que tenen desig i que el mercat heterosexual no és massa fàcil, perquè els homes tenen aquesta persecució per les dones joves.  

En el llibre fa referència a tres principis fonamentals: la llibertat, la justícia i la dignitat. La gent gran els té garantits?

En absolut, cap dels tres. La llibertat és un element que cada dia tenim que posar-la en joc. La llibertat per dir que no, per posar límits, per fer el que vulguis, per no fer el que vols, per ser com vols ser. L’educació i la socialització femenina ens priva de la llibertat. La gent no està acostumada que les dones siguin lliure, i menys les dones velles. La dignitat és un procés que té una part que depèn de cadascú de nosaltres, però que també depèn de la societat. Si vull ser una vella digna, m’he de comportar com a tal. És a dir, la manera de relacionar-me, el tracte que exigeixo. La dignitat també és un deure moral de la societat, que es demostra amb unes pensions justes i dignes. En el llibre dic que són les joves i els joves els que tenen que posar-se les antenes perquè si alguna cosa s’ha de transformar és gràcies a ells, la gent que està ara al poder és la que té el poder de transformar per afavorir la vida dels grans. 

Vostè ha apostat per un títol de llibre molt clar, Yo, vieja. Hem de reconèixer la vellesa sense embuts?

Sí. La vellesa és un estadi de la vida; tu ets un infant, un adolescent, un adult, una persona de mitjana edat i després de tot això ets vell, i després ets més vell encara. És un procés que hem de reconèixer com a una paraula gran, en el sentit d’estupenda. He aconseguit viure, segueixo aquí, estic i no sóc una jove; sóc una vella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.