La Vellesa

Mai hi havia hagut tants vells en el món, i tenint en compte que augmenta l’esperança de vida, aquesta tendència es mantindrà a l’alça. D’altra banda és evident que a la majoria de gent el fet d’envellir li provoca un gran disgust. La cultura contemporània ha imposat el culte a la joventut a uns cànons de bellesa molt restrictius i en contraposició imposa una gran ignorància envers l’ancianitat considerant-les com una etapa residual i decadent.

Al mite de la joventut hi va lligada la innovació. Els vells sembla com si fossin uns éssers lligats a un passat ple d’incompetència, ja superat. La vellesa mirada d’aquesta manera és font de marginació. Els ancians no produeixen, són antieconòmics. Són massa carregosos pels estats i pels qui els han de sostenir amb el seu treball. Som desmemoriats i no volem recordar que les pensions no és altra cosa que retornar-los el que ells han pagat al llarg de la seva vida. Aquest visió és font d’injustícia i de solitud.

A molts vells se’ls arracona. Els avis es troben sols. Amb aquesta sensació de disgust, marginació i injustícia, molts ancians es deixen morir. És més forta la pena que qualsevol altra malaltia. La nostra societat ha oblidat un dels preceptes més importants: honorar a la gent gran. Això no s’ha de fer per complir un manament religiós o unes lleis civils. Tenim necessitat de vetllar pels ancians perquè són una part de la nostra historia personal, són causa de la nostra existència, són valuosos per ells mateixos, com a punts de referència ètica, com a font de meditació, des costums i de tradicions. Són éssers plens de mèrits; tota la seva vida l’han dedicada a treballar, ho han donat tot i ara només esperen el just reconeixement pel que han fet. Les persones jubilades, sovint exclamen: “Ara es quan tinc més experiència de la vida i per tant és quan puc ser més útil a tothom. Però ara la societat prescindeix de mi o la mateixa malaltia o la mort frustraran aquest moment”. La vellesa és una etapa que demana quelcom més que distreure’s o divertir-se. Els ancians tenen dret a tenir una vida digna, a omplir-la de continguts i activitats, d’amistat i d’afecte. La societat ha d’escoltar les seves demandes i enriquir-se dels seus coneixements i experiències. Son autèntics parternaires socials, i han de sentir-se útils.

És cert que molts ancians cauen en un estat de decadència i que ja no són ells mateixos. Es tornen irritables, obsessius, perden la memòria, el coneixement. Encara així, són relíquies humanes, vencedors del temps, homes i dones de plena dignitat i hem d’aprendre a tractar-los amb veneració, amb paciència, amb una cura exquisida. La societat no pot ser mesquina amb qui ha estat tan magnànim envers ella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.