La Tomatina de Bunyol, que té lloc cada darrer dimecres del mes d’agost al País Valencià, suscita dubtes sobre la seva conveniència especialment davant la crisi alimentària global.
Amb el pas del temps, certes pràctiques culturals, abans vistes com a rituals identitaris o formes d’esbarjo col·lectiu, han passat a ser qüestionades per part de la ciutadania. Allò que durant dècades es va viure com una expressió de vitalitat popular o com una manera de mantenir l’esperit comunitari i l’arrelament a la terra es mira avui amb més distància crítica, atenta a les condicions històriques i a les estructures de poder que aquestes tradicions poden reflectir o reproduir. Algunes han estat abandonades, o fins i tot prohibides, perquè s’han considerat incompatibles amb una societat que rebutja el maltractament animal, el sexisme o el racisme. I ara també, en un moment en què els efectes del canvi climàtic impacten sobre la salut i el medi ambient, en què creix la sensibilització envers la justícia global i la sostenibilitat, es posen en qüestió certes tradicions que poden semblar desconnectades del context actual.
La Tomatina de Bunyol, que té lloc cada darrer dimecres del mes d’agost al País Valencià, n’és un exemple. Aquest ritual, que es remunta als anys quaranta del segle passat, comença al matí amb el tradicional “palo jabón”, una cucanya en què els participants intenten enfilar-se a un pal greixat per despenjar un pernil, i acaba amb la popular llançada de tomàquets entre els participants. Durant aproximadament una hora, la batalla festiva amb més de 150.000 tomàquets madurs, tenyeix de vermell el centre de la localitat. La fruita, cultivada expressament per a l’acte, no és una varietat que sigui per al consum humà. També es fan servir tomàquets que no han estat òptims per vendre. Un cop s’acaba la festivitat, comença la neteja dels carrers, amb grans quantitats d’aigua a pressió per retirar la polpa acumulada a l’asfalt, a les façanes i al mobiliari urbà. Tant els serveis municipals com el veïnat participen en aquest procés, que es pot allargar hores, especialment en les zones més concorregudes.
Cultura versus ètica
La Tomatina ha esdevingut un símbol d’aquesta fricció entre la memòria cultural i les preocupacions ètiques del present. I no és pas l’única. A la Batalla del Vi de La Rioja els assistents es mullen mútuament amb vi utilitzant tota mena de recipients, des de galledes fins a garrafes o estris de plàstic com pistoles d’aigua, i se n’arriben a fer servir fins a cinquanta mil litres. A Binissalem, durant la celebració de Sa Vermada, les activitats lúdiques inclouen trepitjar i llançar raïm –fins a 17 tones de raïm, entre la pasta de raïm premsat que descarten els cellers i els fruits sencers que aporten alguns pagesos quan ja no són aptes per al consum. En tots dos casos, l’eufòria col·lectiva sol acabar amb els carrers plens de brutícia i amb equips de neteja fent hores extra per tornar el poble a la normalitat. Els defensors argumenten que aquestes manifestacions, més enllà del vessant lúdic, actuen com a pol de desenvolupament econòmic per a la regió, generen vincles socials i projecten una imatge positiva de la convivència festiva.
Però en els darrers anys, diverses veus han començat a qüestionar si aquest tipus de festa és compatible amb una crisi alimentària i ecològica de dimensions creixents. Les veus crítiques es fonamenten en el malbaratament del menjar tot i que normalment es fan servir productes de baixa qualitat comercial o que no són aptes per al consum humà. Però és el gest simbòlic, el fet de fer servir el tomàquet com a eina de joc en un món on milions de persones pateixen desnutrició, el que genera malestar important en una gran part de l’opinió pública. També s’assenyala que, malgrat que no siguin aptes per a les persones, aquests productes es podrien destinar a altres usos com l’alimentació animal o la producció de compost. Tot això sense oblidar l’augment dels recursos que cal destinar a l’estructura organitzativa prèvia i al servei posterior de neteja, que també implica un malbaratament important d’aigua.
La pregunta clau
En aquest encreuament de mirades, és ètic mantenir aquesta celebració basada en el llançament de tomàquets si forma part del patrimoni cultural? O bé, la pressió global per reduir el malbaratament ha de prevaldre per damunt de qualsevol tradició, per arrelada que estigui? Quin valor té la dimensió simbòlica, afectiva i comunitària d’aquest ritual? Intentar que es deixi de fer seria possible? Si en situacions de sequera es prohibeixen segons quins usos de l’aigua quan poden impactar negativament en població vulnerable, és legítim mantenir aquesta expressió cultural que també implica una despesa d’aigua important?
Una primera via d’acció podria defensar que les tradicions culturals han de prevaldre i, per tant, s’han de preservar independentment de l’origen. Així es manté el valor simbòlic i emocional que aquestes pràctiques tenen per a moltes persones i comunitats. La Tomatina hauria de poder seguir existint com a patrimoni immaterial del poble perquè genera un espai d’alegria compartida, de desinhibició col·lectiva i de ruptura lúdica amb la rutina diària. Exigir la fi d’aquesta mena de manifestacions pot derivar en una moralització excessiva de la cultura popular quan l’impacte real en termes de malbaratament o ús de recursos és, en proporció, insignificant si es compara amb grans estructures de producció i consum.
Una segona opció implicaria apostar per una revisió profunda de la tradició i el seu impacte a diversos nivells. Per tant, es podria prohibir tal com es coneix tot entenent que la cultura no és una cosa estàtica que s’ha de mantenir a qualsevol preu. Així s’obre la porta a incloure la crítica envers els objectius de les pràctiques culturals i de les festes populars per intentar, més enllà de la imposició d’uns valors concrets, repensar la Tomatina en el temps i context actual. Aquesta possibilitat podria generar una situació de conflicte, ja que es que podria percebre la intervenció com una amenaça a la identitat o com una ingerència externa; però també es podria viure com una opció per crear noves formes de celebració: fer servir materials biodegradables o altres recursos sense haver de recórrer a tomàquets reals.
