La tirania del llenguatge políticament correcte?

El ciberespai és el millor reflex de l’actual tirania del llenguatge políticament correcte, que està minant la llibertat d’expressió. Abans, si volies opinar, havies d’escriure una carta al diari o cridar a la ràdio. Ara, a Internet, ja tenim el nostre propi altaveu i, per tant, suposadament gaudim de més llibertat d’expressió. Però no és així. Les xarxes socials s’han convertit en les noves fogueres de l’Edat Mitjana, on es cremaven els indesitjables. S’ha trencat l’antic pacte social, que era la cortesia. Per sort, quan sortim el carrer, ens adonem que la gent no està tan crispada com a Twitter. I aquest és el problema: pensar que Twitter és el batec majoritari de la societat. Hem d’anar en compte amb els ciberintoxicadors. Ja n’avisà Umberto Eco: “Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi. Abans eren silenciats ràpidament, ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes […] El drama d’Internet és que ha promogut el beneit del poble al nivell de portador de la veritat”.

Ja fa temps que els mitjans de comunicació se senten eclipsats per la xarxa. Les jerarquies informatives s’han esbucat. Ara un referent intel·lectual és aquella persona que més seguidors té a Twitter. I com més cridi, més en tindrà. Una de les principals víctimes de tanta cridòria és la llibertat d’expressió en forma de “postcensura”. El terme ha estat encunyat pel periodista d’El Confidencial Juan Soto Ivars, autor del llibre Arden las redes: postcensura y el nuevo mundo virtual (Debate, 2017). La “postcensura” no segresta publicacions o prohibeix concerts, sinó que fa emmudir veus dissonants per por a patir un linxament digital. D’aquesta manera, la censura ja no emana del poder, sinó de la mateixa societat.

En l’era de les hiperactives xarxes socials, vivim coartats per una nova Policia del Pensament orweliana. Cada dia milers de vilatans virtuals carregats de prejudicis ens censuren enarborant la religió de l’estèril discurs políticament correcte. A cop d’insult, tothom s’ofèn perquè es creu tenir raó. Són persones que cada matí guaiten a la xarxa a la recerca d’algun comentari amb el qual escandalitzar-se. Volen indignar-se de manera ràpida, com qui busca excitació exprés en pàgines porno. I com més adeptes de la “tribu” tenen a la seva indignació, més avalats se senten per continuar pontificant des de la “rectitud” i desqualificant les opinions de qui pensa diferent.

Al segle V aC, Sòcrates tenia clar que només mitjançant el diàleg i, per tant, el contrast d’opinions, podem il·luminar els nostres pensaments d’acord amb la famosa inscripció del frontispici del temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Aquest diàleg només es pot establir des la humilitat intel·lectual i el respecte cap a la diferència. Els únics límits de la llibertat d’expressió són la mentida i l’odi. I la millor vacuna contra els ciberintoxicadors és la indiferència.

Soto recorda que, si prohibim a un individu que deixi d’expressar-se com si fos un racista, ell ho continuarà essent, i educarà els seus fills perquè també ho siguin, independentment del que diguin els mitjans o l’escola. A vegades la prohibició fins i tot pot reforçar conviccions considerades “intolerables”. Si una persona, per exemple, fa un acudit contra l’Església, els catòlics de seguida l’acusaran de blasfem. Això, però, farà que ell encara se senti més orgullós del seu ateisme.

Per sort, el món sempre estarà ple d’individus amb opinions incòmodes per molt que els vulguem silenciar amb la correcció política, que sempre depèn del criteri de cadascú. Assistim, però, al conegut fenomen de l’“aldeïtzació” de la societat. A les xarxes socials només acabem veient la gent que pensa com nosaltres. Mitjançant els seus algoritmes, Facebook o Twitter tendeixen a ensenyar-nos menys coses amb les que sap que no estarem d’acord. Així, tancats en reconfortants bombolles, evitem el repte de la contradicció i ens creiem que tot el món pensa com nosaltres. Aquesta perversa autocomplaença també té un nom: “hedonisme cognitiu”. El seu autor és Jordi Ibáñez, professor d’Humanitats de la UPF de Barcelona i coordinador del llibre En la era de la posverdad (Calambur, 2017).

La simplicitat ens agrada
L’“hedonisme cognitiu” al·ludeix a una percepció de la realitat que no respon a la racionalitat sòlida i contrastada, sinó al desig que les coses siguin d’una manera i no d’una altra. Si tan sols fem cas d’allò del que ja estam convençuts, correm el perill de tenir només un punt de vista que potser que no sigui el correcte. La discrepància ens horroritza i sembla que canviar d’opinió estigui prohibit. Preferim tenir una visió simplificada d’una realitat del tot polièdrica que només acceptem quan s’ajusta als nostres desitjos. La realitat a la carta és el signe dels nous temps. Ja tenim televisió a la carta, ràdio a la carta o cinema a la carta. Igualment es fa periodisme a la carta. És el periodisme de trinxera al servei d’una ideologia que va en contra de la deontologia de l’ofici, que cerca contraposar versions d’un fet pel bé de la sempre inescrutable veritat.

L’“hedonisme cognitiu” és pobresa cognitiva, però també narcisisme en estat pur. Gaudim en veure ratificades les nostres “assenyades” opinions en els mitjans, mentre que ens escandalitzem i ens divertim alhora quan l’ “enemic” diu “barbaritats”. Considerem que una notícia és falsa quan no combrega amb els nostres postulats. Bé ho sap Donald Trump, que veu fake news pertot arreu. Instal·lats permanentment en la nostra zona de confort, patim de miopia intel·lectual. Com a éssers gregaris que som, busquem aduladors i ens movem per consignes que alimenten el nostre fanatisme ideològic.

El principal problema de la “postcensura” i de l’“hedonisme cognitiu” és que coacciona i castra l’esperit crític. Tant si som d’esquerres com de dretes, fa que no puguem qüestionar certs dogmes per por a ser considerats uns traïdors. Si som independentistes no podem qüestionar el Procés, perquè, si no, ens acusaran d’espanyolistes. Si som feministes, no podem fer cap observació crítica al moviment de la dona, perquè ens titllaran de masclistes. Som sospitosos, per tant, de coses que no som. Amb aquest reduccionisme ens estem condemnant a la intel·lectualitat més monolítica i mediocre. Sepultant l’heterodòxia, no hi ha espai per als matisos o la ironia. O tot és blanc o negre. El trist pensament binari de bons i dolents s’ha imposat. “Equidistant” ja s’ha convertit en un insult.

Mentre hi hagi tanta vanitat i ofuscació mental en nom d’“allò correcte”, continuarà havent-hi fogueres inquisitorials a Can Twitter. Ara més que mai, amb tant de soroll mediàtic, cal reivindicar el lliure albir. El filòsof Joan Garcia del Muro rebla el clau: “Democràcia no vol dir uniformitat de pensament sinó celebració de la diferència”.

Antoni Janer és periodista, filòleg i autor de ‘Mitologia per a profans’ (Publicacions Abadia de Montserrat, 2020)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.