Els guaraní kaiowà del Brasil pateixen un genocidi per part de grups paramilitars de la zona perquè abandonin el lloc on van escollir viure. El català Dídac Cerezo va assabentar-se de la situació i va decidir embarcar-se en una perillosa croada per frenar aquesta injustícia.
Des de fa centenars d’anys la tribu indígena dels guaraní kaiowà busca la denominada terra sense mal, un territori on poder viure lliure del dolor i el patiment. Per trobar-la han recorregut camins i països durant segles fins que van decidir establir-se a Mato Grosso do Sul, un dels 26 estats que formen el Brasil. Però durant la dictadura brasilera (1964-1985), els guaraní kaiowà van ser expulsats de les seves terres per grans terratinents, amb la voluntat de conrear canya de sucre a la zona. En aquell moment, aquests van contractar els anomenats jagunços (paramilitars) amb l’objectiu de massacrar la tribu i fer efectiva la seva expulsió. Ja en aquell moment, el grup indígena va fer un crit d’ajuda internacional, però en ser una societat sense recursos i que no desperta excessiu interès, no va arribar gaire lluny. Des d’aleshores, els guaraní kaiowà han seguit patint un gran nombre d’assassinats per part dels fazendeiros i jagunços i també de suïcidis, provocats per a la dura situació que estan vivint.
A molts catalans aquesta història els sonarà perquè el bisbe català Pere Casaldàliga, en els 45 anys que fa que viu al Brasil, a la mateixa regió del Mato Grosso do Sul, ha defensat públicament manta vegades una altra tribu, els indis xavantes, que també són víctimes dels atacs paramilitars. De fet, recentment, el missioner claretià es va haver d’exiliar a un indret desconegut a mil quilòmetres de la localitat on resideix, Sâo Félix do Araguia, precisament perquè es va témer per la seva vida arran d’un increment de la violència.
El protagonista de la nostra història però és un altre català, Dídac Cerezo, de Barberà del Vallès, membre d’una Comissió d’Observadors Internacionals que s’ha creat recentment amb l’objectiu d’ajudar el poble kaiowà a recuperar els seus hàbitats de vida, donar-los suport i fer front físic als jagunços. La comissió, formada per una vintena de persones, va conviure amb els guaraní kaiowà durant gairebé tres setmanes, el passat desembre. I Cerezo, membre d’una generació que fa servir internet i les xarxes socials amb total naturalitat, va llançar amb l’ajuda d’amics catalans una campanya per explicar la situació que va aconseguir un gran ressò a través de Change.org.
El viatge d’en Dídac
Dídac Cerezo, que a l’agost de 2012 havia arribat a Sâo Paulo per a fer-hi un Erasmus universitari durant un any, va assistir a l’octubre a una conferència de Valdelice Veron, germana de Ládio i d’Araldo Veron, líders kaiowàs amenaçats de mort i en diverses ocasions atacats pels fazendeiros. Valdelice visitava la Universitat de São Paulo per tal de llançar un crit de socors: “Els fazendeiros, l’agronegoci nacional i internacional, ens volen fer fora de la nostra terra. Volen plantar-hi més canya de sucre per fer bio-combustible per als EUA i Europa. Però com que nosaltres no marxem de les nostres terres ancestrals ens estan exterminant per tots els mitjans possibles”. Veron va descriure un panorama dantesc, en què jagunços llençaven barrils de pesticida als rius per matar la pesca i enverinar-los, on la persecució, tortura i mort dels seus líders polítics i guerrers és habitualment així com els atropellaments de nens a les comunitats desallotjades que han de viure a la vora de l’autopista o la violació de nenes menors d’edat en el camí cap a l’escola. La membre de la comunitat kaiowà també es va referir a la destrucció de milers d’hectàrees de selva tropical on viuen els animals dels què la tribu s’abasteix i d’on treu els materials de construcció i les seves medecines tradicionals. “La selva és la llar dels nostres avantpassats, i els estan profanant. Us agradaria a vosaltres que profanessin els vostres cementiris?”, rememora Cerezo que va sentir dels seus llavis. “Tenim tota la societat, des de les altes esferes als treballadors, contra nosaltres. No podem més. Si res no canvia d’aquí a poc ens suïcidarem col·lectivament abans no acabi l’any”, va cloure Valdelice Veron. En sentir aquesta història, a Dídac Cerezo se li va fer un nus a la gola. Sense pensar-s’ho dues vegades, va decidir que marxaria a les seves terres per ajudar-los en tot el que estigués a les seves mans, malgrat el perill evident que corria.
El 22 de desembre, Cerezo i la resta de membres de la Comissió d’Observadors Internacionals arribaven a les terres on viuen els guaraní kaiowà, concretament a Ataquara. A la selva no tindrien cap possibilitat de comunicar-se amb l’exterior, de manera que el dia abans de marxar, va enviar un missatge de comiat –pel que pogués passar– on demanava ajuda als seus amics. “Els fazendeiros estan vigilant el procés i tenen por que s’internacionalitzi. Si us plau, difusió internacional, si us plau”, deia en el correu electrònic que els va enviar. Cerezo intuïa que, quan més conegut fos el conflicte, més podria salvaguardar els membres de la tribu dels guaraní kaiowà, més enllà del que pogués passar amb ell concretament. Sortosament, però, quan els fazendeiros es van assabentar de l’arribada del grup, en saber que entre ells hi havia un europeu, precisament van decidir paralitzar tots els seu moviments en forma d’atacs, amenaces o assassinats. Mentrestant, a Catalunya, els seus amics van produir un vídeo que van difondre a través de les xarxes socials. “Parla d’en Dídac, si us plau (…) per l’esforç que està fent per la vida de tantes altres persones”, es pot escoltar a la veu en off de l’audiovisual, d’Alba Sauleda, que ha rebut 49.000 visites a l’adreça http://youtu.be/OneBubAOviM.
Durant tres setmanes Cerezo va viure tal com ho fan els guaraní kaiowà i va intentar comprendre la seva història. “Tot i el moment de desesperació, viuen amb alegria i esperances de què la situació canviarà, ja que durant segles, els pocs blancs que s’han interessat per ells i els han visitat, ha estat amb l’objectiu d’ajudar-los”. Tot i aquesta petita llum, Cerezo assegura que de seguida va notar que tot i l’esperança per l’arribada del comboi, “la violència psicològica que han patit segle rere segle és indescriptible i això els fa viure amb una por perpètua, amb una desconfiança endèmica que els fa sobreviure, no viure”.
Sortosament, Cerezo i la resta de membres de la comissió van poder tornar a Sâo Paulo sans i estalvis. Ara, aquest jove vallesà vol seguir la seva particular croada i s’ha autoimposat com a missió aconseguir que la gent es conscienciï del que està passant i exerceixi pressió sobre les empreses europees, com Raízen, Monsanto o Iberdrola, que inverteixen en aquests territoris i provoquen, en últim terme, el genocidi d’aquest poble. Lamentablement, degut a l’augment de la pressió internacional sembla que els darrers mesos també ha reviscolat la violència dels fazendeiros.
Els indis guaraní kaiowà segueixen sense poder tornar a casa i res indica que això hagi de variar properament. Però sí que es té notícia de què la tribu que se sent molt reconfortada pel suport de la Comissió d’Observadors i per la difusió que s’està fent a Europa de la seva causa. I això sol, ja és un gran què.
