Pel motiu que sigui, quan llegeixo A la recerca del temps perdut, sempre em ve a la memòria –el gran tema proustià!– una frase que el narrador Marcel pronuncia en un moment en què, si no recordo malament, fa referència al matrimoni burgès Verdurin: “Els fets no penetren en les nostres creences; no les han fet néixer, i no les destrueixen”.
Bona part de l’esquerra d’aquest país està convençuda que l’afirmació de Proust és falsa. Creu cegament en la racionalitat de les mesures polítiques que implementa, en la raó il·lustrada que s’imposarà a dubtes, pors o prejudicis atàvics; en els fets que s’imposen a les creences. Deixant de banda que peca d’optimisme ingenu, aquest convenciment amaga un altre problema més greu: la superioritat moral i intel·lectual.
“L’onada conservadora que recorre Europa i bona part del món té a veure, certament, amb problemes complexos per als quals no hi ha remeis senzills”
Quan aquestes polítiques no agraden als que presumiblement en són els beneficiaris, que hi haurien de correspondre en forma de vots, la reacció és invariablement la mateixa: o bé les mesures són tan avançades al seu temps que l’humil elector no té capacitat per entendre’n els enormes beneficis a mitjà i llarg termini; o bé el que passa és que la conxorxa de les elits, que dominen els mitjans de comunicació, ha construït un discurs reaccionari que el votant, pobre d’esperit crític, ha fet seu. La possibilitat, ni que sigui remota, que aquestes polítiques tan progressistes i avançades estiguin equivocades o mal plantejades no passa pel magí d’aquesta esquerra satisfeta de si mateixa i de la seva missió salvadora de la humanitat i el planeta.
Prenem com a exemple la transició energètica; un entre molts. Mentre se subvenciona amb diners públics l’adquisició de vehicles elèctrics, que, pel seu preu, només poden comprar les classes mitjanes i altes, les nostres administracions emprenen una croada contra el cotxe de combustió, que és l’únic que realment es poden pagar els mileuristes i no tan mileuristes. La croada té forma de prohibició de la seva venda d’aquí a pocs anys i, mentrestant, de persecució tributària contra el propietari d’aquest tipus de vehicles: ITV, impostos sobre les gasolines o taxes per les emissions de CO₂. Si no hi està d’acord, s’argumenta, el contribuent sempre té l’opció de desfer-se del vehicle i de fer servir el transport públic, obviant la degradació continuada que experimenta.
Mentre suporta aquests costos de la transició energètica, un ciutadà observa el seu barri, el seu veïnat, i aixeca el dit per queixar-se del que considera que són problemes importants que pateix. Un d’aquests problemes és, al seu entendre, l’ocupació d’habitatges buits. La resposta que rep per part de l’esquerra més pura –excloeu-ne, per tant, la socialdemocràcia– és que aquest problema només existeix en el seu cap, com el setè cel de Sisa, de manera que no hi ha cap raó perquè se’n preocupi. Se li reclama solidaritat, comprensió i fe, una fe que s’assembla molt a la religiosa: fe en els sacerdots de la política institucional, que saben el que li convé i el que no.
Infamats el marxisme i el sentiment de classe, sentint-se abandonat per aquesta esquerra en la qual havia confiat un dia, es lliura a aquesta barreja de nacionalisme —això no passa mai de moda— i populisme que les forces conservadores saben combinar a la perfecció. L’onada conservadora que recorre Europa i bona part del món té a veure, certament, amb problemes complexos per als quals no hi ha remeis senzills. Però valdria la pena aturar-se a pensar en si els aires de superioritat que exhibeixen alguns dels nostres representants polítics hi tenen alguna cosa a veure.
