Acabem de cloure les festes de Nadal, època de l’any de màxim consumisme i d’increment, de vegades incontrolat, de les despeses familiars. Si observem els estudis econòmics que de tant en tant publiquen els mitjans de comunicació, ens adonarem de la desaparició progressiva de la cultura de l’estalvi, la qual ha estat substituïda per la cultura del crèdit o de la hipoteca. Ara els diners sobrants ja no van a parar a la guardiola en forma de porquet. Avui, primer demanem els diners, aconseguim allò que desitgem, i després els tornem de mica en mica.
Aquesta nova forma de fer realitat els nostres somnis, sense esperar anys i anys, no és necessàriament dolenta. Gastar no és un mal, especialment durant les festes nadalenques, quan un petit obsequi pot ser símbol d’estima, d’amistat o d’agraïment. Viure de crèdit tampoc és condemnable; sovint necessitem ajudes econòmiques per a tenir una petita empenta inicial per començar projectes nous, per a millorar en qualitat de vida o per ser més independents, entre altres necessitats.
El problema és quan el consumisme deixa de tenir mesura i les compres no es realitzen per necessitat sinó per enveja o ostentació. O quan les peticions de crèdit són per a banalitats i no per a coses importants. Es demanen crèdits per pagar la Universitat dels fills o per anar de viatge al Carib i comprar un cotxe tan gran com el del veí? Per pagar aquests crèdits, a què renuncien les famílies? Econòmicament no podem ser extremistes. L’austeritat extrema, l’abstenció malaltissa de consumir tampoc no té cap mena de sentit perquè tots sabem que comprar és necessari. Ara bé, el que cal és fer-ho amb sobrietat, buscant la mesura justa. Tal com diu la dita popular: sense estirar més el braç que la màniga.
