La situació mundial em dona peu a escriure l’article d’aquest mes: Quin és l’estat de salut mundial? Un psicoanalista francès, Gérard Pommier, (1942-2023) afirmava que “La societat francesa està malalta” i lluitava perquè fos considerada la seva especialitat en l’administració pública. Aquesta inquietud també la tenim a casa nostra. No cito noms per no oblidar-me’n, però n’hi ha molts combatent contra l’administrativa. La societat està malalta, de materialisme i confusió.
El títol presenta tres termes que intentaré explicar. L’etimologia de la paraula salut l’arrel de la qual indica “sencer”, en grec vol dir “total” i en llatí “intacte” o “salvat”. Per tant, salut té a veure amb la integritat, l’estabilitat, l’ordre. A més, en el món grec, una salutació era: Alegra’t (salut)!
La salut és un bon estat que pot portar a un ben-estar, i cal no oblidar, perquè és molt freqüent, a un ben-ésser. Dit d’altra manera, l’absència d’afeccions, malalties, angoixes, etc. I quan no hi ha aquest “total o sencer”, és a dir, falta alguna cosa o dimensió, tenim la malaltia o “infirmitas”, que significa manca de fermesa.
Si la salut és la totalitat, cal precisar dimensions concretes. Per tant, no parlo de la salut física, que se’n sap bastant i cada dia més, sortosament, sinó d’una altra, tant important o més que la física: la mental.
L’etimologia de la paraula ment, l’arrel de la qual és indoeuropea, ha donat lloc a moltes paraules en diverses llengües que es relacionen amb la capacitat de pensar, la ment i el pensament.
Nogensmenys, és un terme molt polisèmic. El sentit concret que li dono, entre altres, és aquesta capacitat de pensar, raonar, sentir i poder expressar-ho de formes diferents. Cada persona lectora ha de poder tenir la seva pròpia significació. Però insisteixo, no únicament la capacitat lògica i freda de pensar, sinó també la capacitat emotiva, sentida: Cap i cor en el cos. Una totalitat que depassa la física i no és tangible, però és ben real. I sens dubte, suportada pel cervell.
Avui en dia, posem el prefix neuro a tot arreu, per constatar que l’ésser humà no és ni una màquina, ni un manyoc de cèl·lules, ni un artefacte digitalitzat, ni una consciència efecte del cervell. L’ésser humà no pertany al món materialista, malaltia actual com he indicat. És quelcom més, com ens indica la física quàntica o la profunditat del món interior oriental. Queda per tant ben obert el debat del terme mental i, de pas, el de la consciència, de la qual hi ha més de cinquanta definicions.
Afegeixo al final aquest terme, per complicar una mica més aquest afer: L’existència del món inconscient, la gran aportació de Freud i de tots els seus seguidors començant per, Jung, Szondi etc. Però amb una forta tendència actual d’ignorar-lo per tal de continuar abusant dels poders, de tota mena. La ment cal experimentar-la amb una definició oberta.
Per últim, l’etimologia de la paraula pública és diversa. De bell antuvi, pot significar allò que pertany a la societat. Ara bé, si ens referim a l’article, també significa uns recursos públics a l’abast de la ciutadania. La salut mental és una qüestió que pertany a tota mena de govern, concretada en una conselleria de salut “total o integral” i al servei d’aquelles persones que ho necessitin.
Els entesos afirmen que la psiquiatria és la ventafocs de la medicina, enfocada només biològicament, necessària, però totalment insuficient i poc satisfactòria. Cal saber que l’estat espanyol és el país que consumeix més ansiolítics a Europa. Seguint aquest informe, al 2020 va registrar un consum 91 dosis diàries per cada 1.000 habitants; en altres països com Bèlgica i Portugal es consumeix entre 84 i 80 dosis diàries. Els experts donen una explicació que, per una part, és la manca de psicòlegs a l’atenció primària i per altra, no considerar la psiquiatria dinàmica, i això condueix preferentment als tractaments psicofarmacològics en lloc de psicoteràpies per tractar tant l’ansietat com l’insomni, com exemples més estesos. Els experts suggereixen que augmentar el nombre de psicòlegs podria ajudar a reduir significativament la dependència dels ansiolítics i millorar la salut mental general de la població. I, per altra banda, resultaria més econòmic. Per tant, li interessa al govern el món psicoterapèutic?
I la prevenció o profilaxi hauria de començar a l’escola a l’educar en el silenci, en el respecte i en la cultura de l’esforç juntament amb una escala de valors. Interessa als governs? Tot fa sospitar que no. Es prefereix una societat malalta que es consumista de psicofàrmacs que una població sana mental que es creativa, joiosa i alhora críticament pensant. I si és així, no som una democràcia sinó una societat malalta per viure només materialment. Indico per comprendre aquesta temàtica uns llibres de Jorge Tizón: Salud emocional en tiempos de crisis(2020) i Psicopatologia del poder (2015).
Us desitjo una bona salut integral.
