Aquests darrers mesos s’han celebrat dues grans efemèrides relacionades amb el concepte de revolució: el centenari de la Revolució Russa, que va suposar la instauració del primer estat socialista de la història, i el cinquantenari del Maig del 68, conjunt de protestes que van tenir lloc a França contra el capitalisme, el consumisme, l’imperialisme americà i les institucions tradicionals de l’establishment. Un moviment de caire revolucionari, però no una revolució, si acceptem la definició clàssica del terme: “canvi fonamental en l’organització política, en el govern o en la constitució d’un estat”.
Aquesta explicació ja genera una primera pregunta: Tenint en compte els canvis que ha sofert el món en les darreres cinc dècades, és avui encara útil la definició? Sembla un obvietat, però en un moment en què les llibertats democràtiques a casa nostra trontollen, cal recordar, com feia Henry David Thoreau a l’assaig Desobediència Civil, que la revolució és un drets dels pobles. I això ens porta a una segona pregunta: tenim avui motius suficients per a ser protagonistes d’una revolució? Els historiadors apunten que les principals causes d’una revolució són: una crisi econòmica, una crisi social, una crisi ideològica i una crisi política.Ventall de crisis que han estat presents en diversos països d’Europa els darrers anys.
I, doncs, per què no s’ha produït un moviment significatiu contra el sistema? Al segle XIX, Karl Marx afirmava que la revolució era la locomotora de la història. Anys després, Walter Benjamin li va respondre assegurant que la revolució s’assemblava més als passatgers activant el fre d’emergència. Potser estem en un moment de resistència, de salvar els avenços aconseguits? I si és així, correm el perill, si no ho hem fet ja, de caure en l’autocomplaença? Tampoc no ens podem oblidar de les conseqüències d’una cinquena crisi: la pèrdua de lideratges. Mao, Lenin, Zapata o Castro van saber personificar el clam de canvi que reclamaven els seus respectius pobles. Avui, qui recull el guant?
Finalment, cal tenir en compte la relació entre revolució i violència. A Napoleó Bonaparte se li adjudica la frase: “Una revolució és una idea agafada per les baionetes”. Un estudi publicat fa uns anys, Why Civil Resistance Works. The Strategic Logic of Nonviolent Conflicts, després d’analitzar 323 moviments de resistència entre els anys 1990 i 2006, afirmava que un 53 per cent dels moviments no violents triomfen, mentre que el 26 per cent fracassen; però com bé apunta Gero von Randow “recordem més fàcilment les barricades que les taules rodones”. Potser aquest és el repte del segle XXI: aconseguir canvis des de la no violència. Però és realment possible? Hi estem disposats?
