Cansats, angoixats, fracassats, precaris, empresaris de si mateixos… Com podem descriure una generació com la mil·lennista, marcada pel ‘capitalisme de plataforma’? El filòsof Eudald Espluga, autor de l’assaig No seas tú mismo. Apuntes sobre una generación fatigada (Paidós), intenta il·luminar aquesta qüestió.
Escoltem diàriament el lema que confronta en el títol, “Sigues tu mateix”. Quin missatge ocult té?
S’ha convertit en una mena de leitmotiv que ens trobem a tot arreu, però al final en el context d’on surt és el de la cultura terapèutica, que posa la realització personal en el centre. Cal pensar, però, que aquests discursos han triomfat en el marc del neoliberalisme, on el subjecte s’ha convertit en el vehicle a través del qual s’expressa l’imperatiu de productivitat: tota relació d’explotació ho és també d’autoexplotació, perquè tota forma de treball ha de ser també treball en un mateix. I és quan aquest imperatiu passa pel filtre de la cultura terapèutica i d’aquest concepte d’autenticitat –“Sigues tu mateix”- que la frase deixa de ser tenir un sentit quotidià i benintencionat, per a passar al servei de tota una estructura ideològica de legitimació d’aquests discursos que ens condueixen a la fatiga i al burnout.
Una de les altres qüestions que travessa l’inici del llibre és l’etiqueta generacional. “La mirada generacional desmobilitza”, escriu.
Aquesta dèria de compartimentar i fragmentar la mirada fa que ens fixem molt amb una sèrie de tòpics sobre el caràcter i l’estructura moral dels individus que són externs a les generacions. Per exemple, quan als grans mitjans es parla de la generació mil·lennista o Z en realitat es fa referència a una espècie de generació smartphone: gent jove amb un mòbil sempre a la mà. A més a més, es tendeix a filtrar tot per la metàfora de l’addicció a Internet i a les xarxes socials, com si la relació amb el capitalisme de plataformes fos un problema de responsabilitat individual, resultat d’una falta de voluntat dels consumidors. Però quan ens fixem en aquests tòpics mediàtics, no ens fixem en altres condicionants estructurals molt més importants com la classe social o el gènere, que afecten molt més les nostres condicions vitals que no pas el fet d’estar dins d’un grup generacional determinat. És fonamental trencar una mica amb aquest mite per ampliar la mirada.
Et centres en la generació del mil·lenni, i parles d’ella com una generació fatigada, cansada, asfixiada. D’on prové aquest estat anímic?
Parteixo de la idea de la fatiga de ser un mateix, un concepte que extrec del sociòleg francès Alain Ehrenberg, amb el qual es referia a l’epidèmia de depressió que travessava les nostres societats els anys noranta. I m’interessava veure com el creixement d’aquest malestar en els últims anys s’ha vist amplificat pel capitalisme de plataforma, i pel fet que, per una banda, hagi esborrat la distinció entre allò públic i allò privat i, per l’altra, permeti registrar i parametritzar tots els nostres moviments i estats vitals: quantes calories mengem, quantes hores dormim, quantes passes fem al dia, quantes hores passem a Twitter, etc. Això comporta que la penetració d’aquest cansament i fatiga entre la generació mil·lennista o Z, que ha viscut exposada al capitalisme de plataforma, sigui més profunda, ja que ara tenim molts més instruments (tecnològics, químics, etc.) per gestionar el nostre “si mateix” i responsabilitzar-nos d’aquest malestar per seguir sent productius.
Estem parlant d’una generació jove, que encara té molt de futur. Hauria de preocupar-nos aquesta sensació?
Sí, és preocupant perquè és una senyal dels efectes de la transformació neoliberal de les nostres societats. El neoliberalisme és un moviment econòmic i polític que irromp als anys vuitanta en el panorama polític, i per les generacions més joves el malestar d’habitar un sistema que aboca els individus a la precarietat, a la inestabilitat i a la competitivitat estructurals ja no és un fenomen sobrevingut i gradual, sinó la condició mateixa de la seva existència. Mark Fisher ho resumia molt bé en una de les seves classes, on parlava de com el fet d’haver de tractar aquest malestar amb psicofàrmacs s’ha convertit per a la majoria en un ritual de pas cap a l’edat adulta. Per tant, no podem veure aquesta fatiga i ansietat com un síndrome que afecta els subjectes individualment. No podem pensar que aquest cansament és una patologia, i que la salut mental dels individus no té res a veure amb una societat que ens obliga a ser empresaris de nosaltres mateixos, en totes els esferes de la nostra existència, i que ens culpabilitza dels nostres fracassos.
Ara, per exemple, ho veiem molt clar amb la salut mental. Qui no va el psicòleg és converteix en un estrany. S’està mercantilitzant la salut mental?
Són molt importants els discursos dels darrers anys per tal de desestigmatitzar la salut mental i poder parlar-ne obertament. Però, al mateix temps, s’ha produït un gir repatologitzador, ja que la centralitat d’aquest discurs fa que qualsevol forma de malestar es filtri sota la mirada terapèutica. Fa poc, a Madrid, van obrir un centre de teràpia que es deia La llorería, que s’aprofitaven de l’auge de la salut mental i oferien teràpia a través d’un model uberitzat, subcontractant psicòlegs i convertint l’ajuda psicològica en un bé de consum ràpid. La reivindicació popular de moviments socials en defensa de la salut mental corre el risc de quedar atrapada en les lògiques mercantilitzadores del neoliberalisme.
El capitalisme de plataforma ha tingut un paper rellevant en aquesta consolidació de la fatiga. Manca un discurs crític vers la tecnologia?
Trobo a faltar un discurs que d’alguna manera vulgui entendre, més enllà d’alguns tòpics sobre la tecnologia, com funciona el capitalisme de plataforma. Ens hem obsessionat amb la metàfora de l’addicció a les xarxes socials, sense parar atenció a tot el que hi ha darrere d’aquest capitalisme de plataforma. Per això, parlo d’aquest concepte i no de cultura o economia digital. No podem seguir pensant el món digital com un món immaterial i deslligat dels processos econòmics. Hem de veure-ho com un capitalisme de plataforma, és a dir, un conjunt d’empreses que tenen interessos econòmics al darrere i que tenen un efecte material en les nostres societats, des de l’impacte ambiental fins l’urbanístic: només cal pensar en com plataformes tipus AirBnB han transformat les nostres ciutats i condicionen els preus del lloguer i creen zones de monocultiu econòmic, expulsant els veïns dels barris turístics. En aquest sentit, hem de deixar de veure aquestes relacions tecnològiques com una patologia individual i adonar-nos que s’està produint una transformació de la societat. Per tant, no hem d’anar cap a un discurs moralista del tipus de consum que fem de les xarxes socials. Cal qüestionar-nos quin paper tenen aquestes empreses en la nostra societat: quins controls els imposem? On paguen impostos? Podem tenir alternatives públiques a aquestes plataformes?
Fet aquest diagnòstic, vivim una transformació de l’escala de valors o el sistema ha pervertit determinats valors en les noves generacions?
No m’agrada gens caure en aquests discursos de la crisi o falta de valors en relació amb uns suposats estàndards morals que existien abans i ara han desaparegut. En el llibre ho abordo fent referència a l’auge de la cultura de l’autoajuda i terapèutica, que ha servit per construir un model d’individualisme que parteix d’uns valors molt concrets, a saber, aquells que entenen l’ésser humà com una persona independent que ha de seguir el seu camí de forma autàrquica, abandonant tots els imaginaris d’interdependència i cura, com els que ha defensat l’ecofeminisme. Per tant, el que cal qüestionar és com aquests discursos han triomfat i s’han establert com a hegemònics, precisament perquè tenen una base ètica i moral que ofereix una bona orientació en un context d’incertesa i precarietat com l’actual. Crec que la “cultura de l’esforç” portada a un nivell biopolític (la vida mateixa ha de ser optimitzada, fins i tot la nostra biologia ha de ser més eficient!) és un dels principals punts que ha de ser revertit per tenir realment eines intel·lectuals i culturals per plantar a les condicions d’injustícia.
Actualment veiem, per exemple, als Estats Units moviments interessants com la Gran Renúncia, on milions de treballadors diuen prou a una situació d’explotació i males condicions laborals per deixar la feina. Anem cap a una reescriptura del contracte social?
Sí. Hi ha un element de reescriptura del contracte, però també de les estructures mateixes que el fan possible, així com els valors i les idees que el sustenten. No podem seguir desenvolupant les nostres ciutats i societats d’esquena a una sèrie de feines, com tradicionalment ha estat el treball domèstic i de cures. Se segueix sense tenir en compte quan es plantegen el futur de les nostres ciutats. Per tant, evidentment que hi ha d’haver una transformació del concepte del treball, que no només té a veure amb drets laborals: la precarietat, els sous baixos, moltes hores de feina o treballs molt fragmentaris. Cal reformular la idea del treball, i què compta com a treball productiu i no productiu, quin paper juga el treball reproductiu. Hi ha d’haver un replantejament de les nocions mateixes sobre les quals se sustenta aquest contracte social.
A algunes persones, aquesta anàlisi que hem fet de la generació mil·lennista, els ha portat a defensar la tesi que els temps passats van ser millor. És perillosa aquesta nostàlgia del passat?
Sí, sense cap mena de dubte. I precisament l’etiqueta generacional és el que facilita aquestes comparacions, que s’ha traduït amb molts mems aquí a Catalunya i també als Estats Units. Aquesta idea de “els meus pares a la meva edat…”. Fer comparativa és perillosa perquè idealitza un passat en un marc reaccionari. Per exemple, associar la felicitat familiar amb el retorn de les dones a la casa; als Estats Units el moviment trad wifes ha tingut molta força en entorns d’ultradreta. També hem de deixar de mirar la situació en la qual es troben els nostres pares perquè les crisis econòmiques consecutives que hem anat patint, de precarietat estructural, evidentment ens afecten més a les generacions que no hem vist cap altre horitzó, però també afecta les generacions dels nostres pares i avis que han vist com les seves condicions empitjoraven. Per tant, cal evitar les contraposicions no només pel que tenen de reaccionari, sinó també per tot el que deixem de mirar quan fem aquesta comparativa.
