Gerard Vilar, expert en Filosofia i Teories de les Arts assegura des dels inicis del segle XXI la pèrdua de la raó s’ha fet més evident i, alhora, recalca la necessitat de lluita així com la seva aplicació a tots els camps del saber.
Què és la raó?
La raó no és res substantiu. Perquè almenys, avui en dia, nosaltres diem que la raó és quelcom que s’ha de fer entre tots. Però no sempre ha estat així. En el món antic, els grecs i romans, sí que creien que hi havia un ordre en el món al que anomenaven raó. Aquest és un mot que ve del llatí ratio i els grecs en deien logos. Malgrat la diferència de conceptes, tots creien que hi havia un ordre en el cosmos, i això era la raó.
I no ha evolucionat el terme?
Quan va venir el cristianisme, la raó va passar a ser l’ordre creat per Déu i Déu mateix. Si llegim l’Evangeli de Sant Joan, la primera frase diu: “Al principi era la raó” (explíci- tament a les escriptures hi diu logos, però ja hem dit que pels grecs això era la raó). Per tant, durant molts segles, la civilització sí que ha pensat en un ordre que era la raó. El mateix passa a Orient, per exemple a la Xina. El confucionisme parla d’una visió del món on hi ha una raó que els pensadors confucians es van dedicar a explicitar i concretar en la seva literatura.
Es produeix un canvi en el món modern?
En el món modern, sobretot en el Renaixement, es va començar a substituir la creença que hi havia una raó en el món per una concepció subjectiva de la raó. Així neix el que avui anomenem la raó instrumental, és a dir, la capacitat de saber què és allò bo per a mi i els meus. Aquest concepte és el que trobem en Hobbes al Leviatan. Ell ens explica que els humans som individus que estem en estat de natura en oposició els uns dels altres, lluitant entre nosaltres, i que som capaços de calcular què és el que més ens convé. Com que el que ens convé és tenir un mínim de seguretat, cedim una part de la nostra llibertat al poder que és l’estat, el Leviatan. Això és la raó: la facul- tat que tenim cadascun de nosaltres per calcular què ens convé.
Kant també hi va reflexionar…
Altres pensadors moderns van intentar un concepte de raó no tant subjectiva. Kant, que és qui culmina una mica aques- tes concepcions subjectives de la modernitat, creu que tenim la ment formatejada d’una determinada manera, a la que ell anomena raó. I escriu tres crítiques on intenta superar el punt de vista merament subjectiu. I aquest autor ens posa en el camí del pensament contemporani, on la raó ja no és una sinó que són moltes.
Hi ha diferents tipus de raó?
Naturalment. La raó que impera en la ciència, la tecnologia o l’economia, no és la mateixa que impera en la raó pràctica. Segons Kant hi ha una forma de racionalitat intersubjectiva, que es basa en la llibertat i el respecte a l’altre… I després hi ha la raó estètica que no se sap ben bé què és, però que se centra en una forma de racionalitat que no es basa en principis, lleis i normes, sinó que funciona en casos singulars i concrets.
Hem passat doncs d’una raó objectiva a una subjectiva?
Si els antics defensaven una raó objectiva (ordre en el cosmos) i els moderns una raó subjectiva i individualista, a partir de Hegel, el que es busca és un concepte intersubjectiu.
I com es concreta això?
Hegel va creure que les interaccions entre els éssers humans tenen una lògica (la raó governa el món), i que aquesta raó apun- tava a desenvolupar la filosofia, la ciència, l’estat modern i la història que avança cap a la realització de la llibertat de tots. Això és la filosofia de la història, bàsicament. Aquesta realització de la llibertat, és raonable, és desitjable, però la història no necessàriament avança cap aquí. Els dos últims segles d’experiència històrica ens demostren que la realitat és molt més com- plexa que tot això.
Hi ha algú que tingui la raó?
Una de les formes en les quals la filosofia contemporània explica la raó és en el camp del llenguatge. Per exemple, Habermas ens diu que l’única forma de racionalitat, a part de la instrumental, és la raó comunicativa, en el seu ús dialògic. I en aquest sentit, quan un conjunt de científics discuteixen si en el centre de la galàxia hi ha un forat negre o no, uns donen unes raons i els altres en donen unes altres. Es produeix així un joc de reconèixer el millor argument. Si hi ha un acord, hi ha un consens en aquell aspecte mentre no es demostri el contrari. En aquest sentit, la raó la demana tothom qui diu alguna cosa i des d’aquest punt de vista, la raó no és que la tingui ningú, sinó que es fa entre tots.
Hi ha un cert relativisme? És a dir, la raó universal seria la suma de raons particulars?
En la mesura en què es reconeixen els uns als altres, sí. Naturalment aquesta manera d’entendre el món i la raó és una mica pre- cària. Moltes vegades algunes discussions, com les científiques, sí que funcionen, però en altres àmbits, com per exemple en certes qüestiones ètiques, sabem que mai hi haurà acord. Hi ha qüestions a vegades que no són sintetitzables. Si davant trobes una persona no raonable, la cosa s’agreuja. Si mirem el món actualment, veiem com hi ha una gran manca de racionalitat.
Vivim en una societat racional?
No. És a dir, hi ha aspectes racionals, i segurament si ho comparem amb societats del passat, doncs hem guanyat. Per exemple de l’època franquista a l’actual democràcia, hem fet un procés racional a millor.
I això és fruit de l’aplicació de la raó?
Jo crec que sí. El què passa és que la raó ensopega amb la molta irracionalitat que hi ha al món i topa contra el poder i la força. Es va intentar raonar amb Putin durant mesos, sinó anys, abans que esclatés la guerra, però si davant tens un autòcrata que usa la raó instrumental, la dels mitjans, i no és racional en relació als fins, la raó dialògica és impotent.
En funció de qui executa la raó i de qui la interpreta, la conclusió varia?
Això es veu molt clar en el cas de la justícia. Ja que és interpretada de diferents maneres. Sí que és cert que el dret té una racionalitat hermenèutica d’interpretació de les lleis, però es cometen moltes injustícies en nom de la llei. Per tant, el concepte de raó és un vell concepte de la filosofia que s’ha interpretat de diferents maneres i que se seguirà interpretant de moltes altres. Designa alguna cosa que és i que és molt necessària, però que és limitada i precària.
Estem en un moment de descrèdit de la raó?
Crec que no tant, no. Depèn del què par- lem. Si parlem en un pla filosòfic o a nivell de carrer.
Comencem pel pla filosòfic, doncs.
A nivell filosòfic, el concepte de raó va ser molt desprestigiat en l’època de la postmodernitat, és a dir, en els anys 80 i 90 i fins entrat aquest segle. A partir de l’11-S del 2001, i la segona guerra de l’Iraq, la crisi econòmica del 2008… hi ha un gir en la filosofia, on hi ha un retorn del respecte pel concepte de raó. Perquè als anys 80 se’l considerava un concepte totalitari, metafísic, juntament amb el concepte d’ésser, de Déu, dels vells conceptes de la metafísica, de la realitat. Pensadors com Foucault, Derrida, Lyotard… de la filosofia postmoderna, eren crítics de la raó, malgrat feien una filosofia que pretenia ser més racional que les altres. Per tant vivien en una certa contradicció performativa. Però un cop entrat en segle XXI, els filòsofs es van adonar que desfer-se de la raó era un error i per tant, en filosofia, hi ha un retorn del concepte de raó que segueix sent un concepte central. Per mi és el concepte fonamental.
I a nivell de carrer?
A inicis del segle XXI, ha passat una mica al contrari del què ha passat amb la filosofia i que estàvem comentant ara i és que la gent creu que el món és cada vegada més irracional. Suposo que és perquè s’havien despertat moltes expectatives amb el progrés econòmic i l’organització dels estats… En el fons ja estàvem al final de la història conceptual. La democràcia havia triomfat, l’economia capitalista estava més o menys regulada… i, de cop, tot s’ensorra amb la caiguda de les Torres Bessones. I les guerres es multipliquen i es veu que el sistema és irracional a partir de la crisi del 2008. A nivell popular, jo crec que la raó és més desideràtum que altra cosa.
Ens aniria millor la vida si apliquéssim la raó en el nostre dia a dia?
Sí, efectivament. La qüestió és com apli- car-la. El que sabem de la raó avui en dia té uns límits.
Què seria el més racional a l’hora d’actuar?
Cal que canviem els nostres hàbits. Els nostres fins vitals. Això seria el més racional. Ara bé, que ho fem o no dependrà de moltes coses. A vegades les coses arriben a la força i d’altres no. Veurem què passarà.
Què ens impedeix actuar racionalment?
Són diverses coses. Cadascun de nosaltres té uns valors. I pensem en què consisteix la vida bona. Volem tenir un bon cotxe, poder fer vacances, tenir un bon sou, viatjar tant com puguem. I aquestes formes de vida, les perseguim amb els mitjans que tenim. És a dir, usem la raó instrumental per aconseguir-ho. Però si no canviem els valors, els fins, si no canviem la nostra concepció de la vida bona, si no acceptem que cal fer renúncies, no canviarà res. Encara estem en un concepte que ens va oferir la societat de consum estesa des dels EUA i adoptada a Europa.
Allò possible ens allunya d’allò real? El voler ens fa perdre la raó?
Sí, i ens fa comportar-nos irracionalment.
Actualment, quines conseqüències tin- dria actuar massa racionalment?
Canviar una concepció de la vida desitjable no consisteix només en ser racional. La racionalitat té un dimensió que a cops no s’esmenta i que té a veure amb la invenció i la creació. A la vida, per canviar de fins no cal només fer renúncies i decréixer, sinó que cal inventar noves formes de vida adaptades als nostres temps, adequades a les tecnologies que val la pena que mantinguem. Coses com que tothom tingui un cotxe… això s’acabarà, no té cap sentit. Però, per exemple, tot el món digital es mantindrà, dins el concepte de futur de la vida desitjable.
La societat de la immediatesa en la qual vivim ens deixa temps per raonar? I ser racionals?
Molt poc! Totes aquestes tecnologies com el Metavers estan ja aquí i encara no hem discutit èticament sobre el tema. La llei i les reflexions ètiques sempre van una passa enrere de la realitat i del desenvolupament cultural. I la racionalitat de l’ús de les noves tecnologies és quelcom que veiem un cop s’han implementat; és llavors quan li comencem a trobar tots els problemes.
Això va en detriment d’actuar racional- ment en les nostres accions?
Penso que l’educació aquí té un paper important. Cal educar els infants en l’ús conscient de les noves tecnologies.
Caldria treballar més els processos de raonament a les escoles?
Crec que sí. No sé en quina matèria concreta, però sí, sens dubte cal dotar l’alum- nat d’instruments d’autoconsciència. Per- què això ens manca, avui en dia. Val la pena cultivar la raó, però tenim forces molt po- deroses en contra. Malgrat tot, encara que la raó tingui les seves limitacions, això no ens ha de dur al pessimisme. Hem de se- guir treballant per un món més racional.
Som massa utòpics i idealistes?
Sí, i a vegades derrotistes també. Jo sóc un ferm defensor del projecte de la Il·lustració. Tenir una societat d’homes i dones lliures i iguals capaços de ser feliços mitjançant el cultiu de la raó. I la raó per mi és la ciència, la tècnica, el dret universal i igualitari, és la democràcia, és l’art lliure, el pensament filosòfic crític… ara, el que veiem és que el que ha nascut com a raó s’acaba cosificant i convertint en alguna co- sa institucional i anquilosada que necessita ser revisada. La tècnica ens ha permès vo- lar, però també crear bombes per destruir.
Per tant, la raó no es pot deslligar de la moral?
No es pot deslligar la raó del pensament crític, que inclouria una ètica, una moral… l’ètica no la podem entendre com l’enteni- en històricament els catòlics, per exemple. Avui en dia és pensament crític. Totes les formes en què es manifesta la raó són limi- tades. Des de fa vint o vint-i-cinc anys estem discutint si a l’univers hi ha un 25 per cent de matèria fosca. Però no s’acaben de posar d’acord, perquè no hi ha proves, és clar. I pot ser que sigui cert o no. Per tant, la raó té els seus límits. La creença en una raó com a quelcom absolut, pertany a un passat que ens queda bastant lluny. El con- cepte de raó és un concepte plàstic que so- vint utilitzem com una metàfora.
La raó es pot aplicar a tots els camps?
En el meu últim llibre Disturbis de la raó, defenso diferents formes d’art contempo- rani que es coneixen amb el nom de recer- ca artística, és a dir, on els artistes es con- sideren a si mateixos investigadors que produeixen coneixement crític. La recer- ca artística qüestiona que el coneixement sigui quelcom exclusiu de la ciència o de la racionalitat teòrica. L’art també és una for- ma de coneixement. Les pràctiques artístiques d’aquesta recerca qüestionen l’ordre establert. A vegades sembla que els artis- tes són merament creadors i que no puguin ser investigadors. Per tant, la raó és aplicable a tots els camps.
La raó viu condicionada pels egoismes o les humilitats personals?
Sí, i també pels prejudicis. Perquè molt so- vint jo sé que racionalment cal fer una cosa, però egoistament me’n convé més aviat una altra.
