La primera acció noviolenta de la història

Hom es pregunta quina va ser la primera acció pacifista o noviolenta de la Història, i el cert és que no és fàcil d’investigar. Però sí que podem albirar quina devia ser la primera iniciativa de pau que es coneix. Aquesta va tenir lloc a l’antic Egipte, en el temps del regnat de Ramsès III, cap al 1166 aC. Va ser l’època de l’Imperi Nou i Egipte vivia una profunda crisi. Les raons eren les de sempre: la corrupció, els luxes de la cort, l’excessiva despesa administrativa i també els atacs de pobles veïns del nord.

La gota que va fer vessar el got va ser la mort d’alguns prínceps d’Egipte, cosa que havia provocat la necessitat de construir, a corre-cuita, més tombes reials. Això va generar molta més feina als treballadors i artesans funeraris, però els pagaments dels salaris (aleshores racions d’aliments) no van aplicar-se amb la mateixa puntualitat. El governador d’Aeset, la regió afectada, va endarrerir molt els honoraris a causa de la seva poca dedicació i interès envers els manobres.

Els treballadors, farts dels incompliments i liderats per un d’ells, Amennajeth, van decidir portar a terme una aturada general. Van dirigir-se als temples funeraris de Ramsès II per cridar més l’atenció de les seves reinvidicacions, i al cap d’uns dies van fer el mateix davant el temple de Thutmosis III. La demanda es concretava en exigir les seves racions i que s’informés al faraó, que era a l’altre extrem d’Egipte participant en una cerimònia religiosa. Després d’uns quants dies sense treballar i sense cobrar, van rebre els salaris.

Però aquella solució va ser insuficient i, amb el temps, van haver de repetir la vaga dues vegades més per aconseguir finalment els seus objectius. Aquesta continuïtat en l’activisme va comportar la decisió faraònica d’il·legaitzar-les. Però, en una clara estratègia de desobediència civil, que ja va caracteritzar les mobilitzacions noviolentes des dels inicis, les vagues no es van aturar.

Van ser mesures de pressió i de protesta públiques, les més importants de les quals es donaren sota els regnats de Ramsès IV i Ramsès IX. Foren un símptoma clar de la decadència de l’Imperi Nou, que anava lligada a la gran crisi de la civilització del Bronze, com a conseqüència de l’extensió de l’ús del ferro. Ben bé, igual com passa avui, en plena crisi de civilització, quan les mobilitzacions noviolentes, de resistència pacífica i de desobediència civil creixen cada vegada més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.