Mai com fins ara, la paraula “diàleg” s’havia repetit tant, però havia valgut tan poc. No importa de què es parli, ni de qui parlin, la qüestió sembla haver-se reduït a corejar que “cal parlar.” Gairebé ningú es molesta a especificar en quines condicions o amb quins fins, de manera que amb el diàleg ha passat allò que al final sempre passa amb els valors absoluts: es buiden de contingut perquè no són contextualitzats. De quina forma es fa real o quin contingut específic ha de tenir el diàleg, no importa. Només cal pronunciar la paraula, que com per art d’encantament, es redacten programes electorals entorn d’ella o per sentenciar la seva fi, la impossibilitat de parlar, amb irresponsable desimboltura. En definitiva, com passa tantes altres vegades en el màrqueting polític contemporani, el verb no s’encarna, ni falta que li fa a l’època de les anomenades, tan encertadament, “xarxes”, ja que de pescar fidels i no interlocutors va la cosa.
Una de les principals causes d’aquesta devaluació de l’exercici del discurs és aquest estrany hàbitat de les xarxes socials on, a cop de repetició, determinades paraules es van desgastant per convertir-se en tòpics d’alta circulació que es despleguen mitjançant espasmes, eufemísticament anomenats tendències. El desgast de la comunicació i la seva expropiació per grans empreses és l’epítom de la societat de l’espectacle. Espectacle que no només ha impregnat la vida pública en general sinó la manera en què cadascú de nosaltres condueix la seva en el món sobreexposat de les pantalles on es mostren “tots” els detalls de la nostra vida… és a dir, aquells que considerem que tindran un rendiment en aquest psicòtic sistema de pseudovalors.
Fa poc s’ha desemmascarat que més d’un terç dels suposats “seguidors” dels influencers més cèlebres del país són falsos seguidors. Es compren com qualsevol altre producte, a pes. L’important és que el sistema quantitatiu funcioni: tant és que darrere no hi hagi “ningú”, el que compta és el nombre de “comptes”. Comptar, computar, comptes… tot és vocabulari de caràcter econòmic. I, no obstant, amb aquests “ningús” es guanyen o es perden eleccions, es destrueixen institucions, s’ataquen països i s’enfonsen reputacions. Les xarxes socials són un ball de màscares vociferants que hem preferit creure confinades a un món “virtual”, suposadament només discursiu. Quan ens tranquil·litza, tracem una diferència clara entre el real i l’imaginari.
Però ara, des d’un covard anonimat, s’està a punt de complir el vell somni que les imatges surtin algun dia de la pantalla. Sectors reaccionaris que preferia, d’una banda, donar per desapareguts o, d’altra, considerar jovials i pacífics, ja han començat a vociferar en la foscor de les passions negatives. Des del ressentiment reclamen el seu dret a insultar tensant de forma deliberada i insidiosa conceptes polítics com la tolerància o la llibertat d’expressió, originalment nascuts per defensar mons socials oposats als quals ells somien. Si continua aquest clima incivil és qüestió de temps que aquests espectres es deixin veure ja a plena llum del dia. Errarà qui es consoli pensant que són numèricament residuals, el significatiu no és quants siguin sinó que percebin un canvi d’atmosfera política, un marc propici en què mostrar-se en públic ja és acceptable.
Aquí comença el mal. Ja ho hem vist en altres llocs. Mentrestant, bastants, polítics els segueixen el joc: en comptes d’interpel·lar, es fan famosos pel seu estil irrespectuós, per les seves exhibicions mediàtiques, pels seus grollers cops de mà prestidigitadors. Aquests polítics són dignes del més gran els retrets. La manera en què discutim és tan determinant com sobre què discutim. Un diputat no ha de parlar per “twitter” sinó pels altres representants i, en darrer lloc, per als ciutadans: per a tots, per cert.
Un diputat no ha de parlar per Twitter sinó pels altres representants i, en darrer lloc, per als ciutadans: per a tots, per cert
