“La població de Colòmbia ha perdut la por”

Quan encara queda un any perquè se celebrin eleccions presidencials, Colòmbia viu un moment de màxima inestabilitat. Les marxes ciutadanes, els homicidis, les desaparicions i la tensió política posen de manifest una nova dimensió del conflicte en aquest país de l’Amèrica Llatina, que no sembla que acabi de saber com viure en pau. Naya Parra, membre del col·lectiu Orlando Fals Borda, ens explica la situació actual d’aquest país cinc anys després de la firma dels Acords de Pau entre el govern i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC).

Quin ha estat el detonant de la situació que ha viscut Colòmbia els últims mesos?

La situació actual és conseqüència d’una política erràtica del govern del president Iván Duque. En el context de pandèmia mundial, la població colombiana ha viscut un gravíssim empobriment, que ja venia d’una situació molt desigual. Les polítiques neoliberals i regressives del govern han acabat amb una reforma tributària, completament contrària als interessos de la majoria. I això ha provocat un esclat social sense precedents en el país.

En els mitjans s’han vist situacions de confrontació. Són manifestacions violentes?

Hi ha manifestacions a tot el país, i són mobilitzacions socials massives i pacífiques que no surten als mitjans de comunicació. En canvi, es visibilitzen molt més les manifestacions amb esclats de violència puntuals, provocats molts cops per infiltrats. Tot i que el govern ha retirat la polèmica reforma tributària, segueixen en marxa les mobilitzacions per altres reivindicacions de l’àmbit laboral o social, així com en contra de la violència policial extrema. 

Aquesta repressió policial és nova?

Estem veient una repressió sense precedents a les zones urbanes de Colòmbia, però és una violència que s’exerceix des de fa molts anys contra la protesta social i la persecució al pensament dissident o alternatiu del país, on s’ha exterminat a partits polítics d’esquerres. Colòmbia també va viure una de les etapes més dures de repressió durant el govern d’Álvaro Uribe, amb un comportament criminal de l’exèrcit colombià. Aquest context de repressió violenta de la protesta forma part d’una pràctica de repressió ja existent, que ara s’ha fet més visible perquè les persones que formen part del Paro Nacional tenen accés a dispositius tecnològics i xarxes socials, i n’han fet més ressò.

Quin balanç en fa de la repressió?

És greu. Segons algunes plataformes de drets humans a Colòmbia, al mes de maig ja es parlava de 43 víctimes mortals i 168 desapareguts en quinze dies de protestes. També hi ha hagut altres víctimes: més de 1.300 detencions arbitràries, 955 víctimes de violència física per part de la policia, 46 víctimes d’agressions als ulls i algunes víctimes de violència sexual. La violència policial ha estat, en bona part, exercida per un cos de seguretat –sota el control de les autoritats nacionals– que es va crear per contenir la protesta social.

Aquestes dades poden fer-nos qüestionar la qualitat democràtica del país. Colòmbia és una democràcia plena?

A diferència d’altres països d’Amèrica Llatina, Colòmbia no ha tingut mai una dictadura militar de llarga durada durant la segona meitat del segle XX. És un país amb una democràcia formal, amb eleccions lliures i un sistema parlamentari, però amb pràctiques molt alarmants en qüestions de vulneració de Drets Humans, i molt similars o pitjors que algunes dictadures. És una democràcia molt qüestionada. A més a més, en aquests moments, el partit del govern, el Centro Democrático, representant de la dreta radical, ha aconseguit tenir el poder de diferents instàncies que serveixen per controlar l’acció del govern. Constatem un greu retrocés democràtic. 

La pobresa ha sigut un dels detonants d’aquesta explosió social. Com es reflecteix en el dia a dia aquest empitjorament econòmic? Qui són els més afectats?

Una de les crisis més gran que viu Colòmbia actualment és l’atur, especialment l’atur juvenil. Un dels col·lectius que s’ha mobilitzat més activament en el Paro Nacional han estat els joves i les dones, que s’han quedat sense oportunitats de feina. Arran de la pandèmia, molts joves han hagut d’abandonar els estudis universitaris o de batxillerat perquè, encara avui, la majoria de la població colombiana no té accés a un dispositiu tecnològic. També ha empitjorat molt la situació de les persones que viuen de la venda ambulant, sense un contracte laboral i als quals, en el context de la pandèmia, se’ls ha impedit la venda als carrers. La situació més dramàtica es viu en els cinturons perifèrics de les grans ciutats, on arriba la població desplaçada pel conflicte amb les guerrilles. Colòmbia és el país amb major nombre de desplaçats forçats, entorn els vuit milions de persones.

Els joves es manifesten perquè ja no tenen res a perdre?

Sí, vivim un moment en què la població de Colòmbia ha perdut la por i això és molt important per superar el conflicte armat i per a la construcció de la pau. Aquesta transició s’està construint des dels carrers. Vaig tenir l’oportunitat de viure a Barcelona el moviment del 15-M i ara Colòmbia viu un moment similar: pèrdua de la por i ganes de construir un nou país. Per tergiversar els motius de la protesta, el govern nacional l’ha venut interessadament com una mobilització vandàlica, però no és així. Els líders de la protesta són molt plurals, no hi ha cap coordinació política, té un caràcter multitudinari. La diferència entre les manifestacions dels indignats i les nostres, desafortunadament, és el caràcter reaccionari de la repressió que, aquí, ens està costant la vida. Però, creiem que serà per aconseguir un canvi en el país. 

Què ha de passar a Colòmbia perquè, després de més de cinquanta anys, el país trobi finalment la pau?

És una pregunta molt difícil. Crec que seria molt important que els sectors de la dreta acceptessin incorporar-se a la pau. Hi ha actors vinculats a sectors paramilitars que han tingut molta força i que són els responsables de la violència. És necessari un diàleg amb aquests sectors, però també un canvi estructural del Congrés de Colòmbia, un canvi a la presidència. Hem de deixar enrere la violència i passar a discutir qüestions polítiques. I per això necessitarem suport de la comunitat internacional. A vegades és frustrant veure com sembla que no tingui final aquesta violència, però no és tan fàcil.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.