Un dels reptes contemporanis que dificulta les polítiques públiques és la concentració del poder polític i econòmic. Quan el poder polític s’alia amb el poder econòmic, la plutocràcia esdevé corrosiva per als afers públics. L’actualitat va plena d’exemples de com la concentració del poder polític i econòmic pot tenir efectes contraproduents per als afers públics.
L’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units i la seva aliança amb Elon Musk, propietari de l’antic Twitter, ens fa reflexionar sobre les conseqüències de la plutocràcia. La recerca social ha mostrat que l’exposició excessiva a xarxes com Instagram o Facebook pot tenir efectes negatius sobre la salut mental –especialment entre els joves– i que, per tant, és desitjable regular-ne mínimament els continguts. Però hi ha una pregunta encara més de fons: com està canviant la naturalesa del debat públic? Com s’informen avui en dia els ciutadans? I en darrer terme, la gran qüestió: els mitjans de comunicació poden exercir encara com a “quart poder” i controlar efectivament els governants? Perquè aquest i no cap altre és el fons de la qüestió: Trump i Musk volen reduir la influència dels mitjans d’informació tradicionals –que perceben com a límits indesitjables, contrapoders que volen reduir– i que les xarxes socials esdevinguin una conversa sense límits, com diuen ells. Però que siguin xarxes sense criteri i ordenació, sense mediadors ni prescriptors. La llibertat d’expressió és sempre desitjable, però la circulació i amplificació de falsedats sense límits és nociva. Quan el poder polític i econòmic van de bracet, és difícil que els mitjans d’informació puguin fer el seu paper i que el debat públic sigui ric i plural.
Un altre exemple de les dificultats de les polítiques públiques amb la concentració de poder polític i econòmic en mans de llibertaris són els violents incendis de Los Angeles a principis de gener –que han fet evident, una vegada més, l’amenaça que suposa el canvi climàtic. Milers de cases cremades, arrasades molt ràpidament, per una combustió letal. Els experts asseguren que l’escalfament a ciutats com Los Angeles es covava des de fa temps. No només això, tot indica que les catàstrofes per fenòmens extrems augmentaran.
Però la pregunta clau és per què avancem tan a poc a poc amb les mesures de mitigació del canvi climàtic. Sabem perfectament que contribuir a reduir les emissions constitueix un bé públic imprescindible. Malauradament, sembla que alguns pensen, egoistament, que ja contribuiran els altres a aquest bé públic. Per als partidaris de la llibertat a ultrança, sens dubte, no és una prioritat contribuir als béns públics –al contrari, volen limitar les atribucions de l’estat. Els líders tecnollibertaris de l’Argentina i els Estats Units en són exemples. Una de les característiques del tecnocapitalisme llibertari actual és aquesta: no donar importància a la provisió de béns i serveis públics.
Ens podríem preguntar qui ha d’assumir els costos de les polítiques de mitigació del canvi climàtic. Dit d’una altra manera, seria injust repercutir els costos en aquells que ja estan assumint altres sacrificis. La solució podrien ser les polítiques de compensació, que els governs compensin aquells que tenen menys recursos per adoptar mesures contra el canvi climàtic. La recerca en ciències socials mostra, però, que perquè aquest tipus de respostes siguin factibles cal que els ciutadans atorguin credibilitat al sector públic. Ara bé: si el poder polític i econòmic es concentren, serà impossible que les respostes col·lectives siguin viables. Paradoxalment, doncs, vivim en temps de plutocràcia accelerada quan més que mai necessitem prestar atenció als afers públics.
La plutocràcia: males notícies per als afers públics
