L’Associació d’Amics de la UAB (AmicsUAB) ha organitzat un cicle d’activitats entorn la plataforma One Health. El passat 30 de setembre vaig assistir-hi a la conferència inaugural celebrada a l’Ateneu Barcelonès, on la seva presidenta, la Dra. Maite Martín Ibáñez va explicar els seus objectius i línies de treball. Va recordar que es tracta d’una xarxa d’àmbit estatal que uneix els esforços d’organitzacions col·legials, associacions i fundacions pertanyents a diferents àmbits i sectors, dotant-la del caràcter interdisciplinari i intersectorial que requereix l’enfocament integral de la salut.
Com ens recorden al seu web, el que pretenen és contribuir al trànsit cap a polítiques alineades amb la visió “Una Sola Salut” amb l’objectiu d’assolir un major grau de protecció de la salut de les persones, reduir les inequitats en aquest àmbit i progressar en la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible seguint les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut, l’Organització Mundial de Sanitat Animal, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient.
De l’excel·lent i experta exposició de la conferenciant em va sobtar que una cosa tan evident i obvia com la bona interacció entre humans, medi ambient i animals per tal de millorar la salut de tots plegats sigui tan complicada i encara estiguem tan lluny d’un alineament acceptable. D’altra banda, es tracta d’una bona pràctica del que s’ha dit “polítiques de la cura”, que té una base científica innegable. En un món on el valor de la veritat s’ha relativitzat al màxim, la política de la cura basada en una idea de salut global realça la veritat científica, objectiva, absoluta.
Per tant, quan els poders polítics i econòmics tiben per forçar globalment decisions incongruents, ens hauríem de rebel·lar perquè ens estan imposant la mentida en el marc d’un fals relativisme, al servei d’interessos espuris que ens perjudiquen a tots, persones, animals i medi ambient. Així, ens hauríem d’adonar que la nostra forma de vida actual és insostenible i a més és dolenta per la nostra salut.
Penso en la gran capacitat destructiva de l’ésser humà i l’autoengany de les decisions a curt termini, que generacions futures ja solucionaran si poden, com la crisi climàtica o les pandèmies. La política no té força per a reconduir les contradiccions socials. Ni tan sols mira cap a una altra banda. Deixa fer en un món globalitzat que supera les capacitats de reacció estatals i supraestatals.
Així, la destrucció generada per la humanitat es converteix de forma estúpida en una autodestrucció de la pròpia humanitat. I molt sovint es fa en nom del progrés. Un progrés, sense cap mena de dubte, profundament decadent. L’home és signe de contradicció.
