Alguns experts asseguren que el periodisme actual es basa massa en la mentida, el sensacionalisme i la falta de rigor; cal tornar a l’essència de la professió.
Si la paraula de l’any 2016 ha estat “postveritat”, quina serà la del 2017? L’ex delegat d’Europa Press a Catalunya durant més de vint anys, Salvador Aragonès, explica que als Estats Units ja hi ha qui ha teoritzar sobre el “postperiodisme”, aquell que es basa en la mentida, el sensacionalisme i la falta de rigor, on tot val per difondre un determinat missatge, aconseguir audiència i un munt de ‘clics’ a Internet i a les xarxes socials.
Aquest és un dels factors que explica per què Donald Trump va guanyar les darreres eleccions presidencials al novembre, a part dels estralls de la crisi entre les classes mitjanes i que la seva rival demòcrata, Hillary Clinton, que tant entusiasmava els europeus a milers de quilòmetres de distància, no era en absolut una bona candidata.
Ara bé, seria un error dir que les pràctiques del “postperiodisme” són noves, perquè dir això implicaria donar per fet que, fins fa ben poc, el periodisme era perfecte, veraç i idíl·lic, i que els dirigents polítics, econòmics i socials, d’abans sempre deien la veritat. Res més lluny de la realitat.
D’altra banda, Trump va arribar al poder a mitjans de gener, i a finals d’aquest mes, cada any, per indicació de Nacions Unides, se celebra el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Quan s’acosta aquesta data, els mitjans occidentals recorden els camps d’extermini nazis, i es fan ressò dels actes en record que organitzen els pobles jueu i gitano, i altres col·lectius de víctimes.
Tornar a l’essència
Ara bé, l’ascens de la “postveritat”, del populisme, de Trump i del “postperiodisme” reflecteixen també la vigència dels delictes d’odi, quelcom que de vegades s’omet. Així ho posa de manifest Trump, que va ometre referir-se al poble jueu en el seu discurs en aquest dia internacional, i també les seves primeres mesures, que donen la raó els que fan bandera de l’odi per assolir el poder, com el malau-radament famós mur entre la frontera sud dels Estats Units i Mèxic, o la prohibició de ciutadans de diferents països de majoria musulmana a entrar al país.
L’ascens de Trump, la victòria dels partidaris de la ruptura amb la Unió Europea al referèndum del Brexit al juny de 2016 i els bons resultats que segons les enquestes podrien tenir partits d’extrema dreta a França i Països Baixos posen de manifest encara que hi ha molta feina per fer, també pels periodistes i pels propietaris i gestors dels mitjans de comunicació.
Interpretar la realitat amb responsabilitat, buscar la veritat i no la mentida i entendre que el servei públic és l’essència del periodisme, però també de la política i de moltes altres feines i tasques, és el més revolucionari que es pot fer. Es tracta de defensar la vigència de la tradició d’un ofici, el periodístic, que va néixer amb l’eclosió de la modernitat i que, tot i els canvis tecnològics, s’ha de mantenir.
