La pantalla que és un mur

Funciona l’ensenyament a distància? Aquesta és ara una pregunta clau. Conscient que tothom parla i té opinions al respecte, no gosaria donar una resposta categòrica del tipus “sí que funciona” o “no, de cap manera, és un desastre global”. És més just optar per un elegant “depèn”. Hi ha dos punts clars a favor, si es fa mínimament bé: (a) esdevé un recurs necessari –l’única via raonable– en cas de confinament domiciliari; i (b) la flexibilitat d’ús, el caràcter multiplataforma, la dimensió enciclopèdica, el cost mínim, l’actual òptima connectivitat audiovisual, la interactivitat, etc.

Ara bé, força filòsofs estan considerant aspectes que, potser, amb la frivolitat amb la qual actualment es valoren tantes activitats humanes, se’ns escapin en un primer cop d’ull. No els parlaré ni de l’escletxa digital entre rics i pobres –que existeix, certament– ni tampoc de la reducció de la capacitat lectora o reflexiva quan fas més d’una cosa a la vegada o sota un bombardeig estimulatiu audiovisual. Tot això pot fer mal, és cert, però n’hem parlat força i –si em coneixen– saben que, sense proposar solucions, no m’agrada ofegar-me escoltant frustracions.

La pantalla suprimeix el llenguatge tàcit, essencial en la transmissió de tot allò que són no només dades sinó un aprenentatge global. Hi ha terribles “buits” silenciosos quan connectem per pantalla interposada. Si em suporten un parell de minuts, els ho intentaré expressar.
Com ha assenyalat Maxime Rovere, un jove filòsof francès, professor i alumne no són dos individus en contacte sinó que s’hi produeix un contacte, una relació, que “genera dos individus”: passen un piló de coses que tenen conseqüències lingüístiques, afectives, històriques, etc. Un exemple: un nen que puja a un autobús o entra a una botiga, es troba una altra persona –xofer, comercial…– amb qui interactua. Però això no és pas com “amb el docent”.

El segon és un vincle global, total, un compromís. Qui pensi que el mestre dels seus fills és “un qualsevol” va ben errat: la relació educativa és un vincle afectiu i integral; no és un dispositiu “dispensador de productes”. En canvi, quan s’hi interposa la pantalla desapareix el contacte visual amb el grup, la realitat del docent es dilueix. Rovere em fa pensar: “la multidimensionalitat es destrueix per les eines digitals: d’una relació en 3D es passa a una altra en 2D”. Que l’ensenyament passi a ser lineal (“emetre-rebre” unes dades) potser no sigui gravíssim però sí rellevant: no és sostenible per a educar. Hauria de ser només “un kit d’emergència” o complementari, com havia estat abans de la pandèmia.

El teletreball agrada als professors que tenien problemes a l’aula: ja no hi ha alumnes expulsats o que facin sorollets amb el boli o que molestin els altres. Els apaguem, i que els aguantin “a casa seva”. Ara bé, als bons professors els manca el contacte. L’“exopèdia” –formació externalitzada respecte a l’escola o l’institut– és un problema. Presenta dificultats: (a) organitzatives (l’espai-temps també “forma”); (b) pedagògiques (l’ensenyament és una manera de viure, no un pack que podrien lliurar els d’Amazon); (c) fenomenològiques (manca l’expressió corporal i condivisió dels espais); i fins i tot (d) cognitives (mor la lectura profunda, la reflexió: només “es fan tasques” i “es passen pantalles”).
L’escola és un entorn –no uns missatges que van i venen– amb vincles de confiança: hi ha gestos, moviments riure, grups que interactuen. La pantalla no ho permet: pot ser un mur. Tot i pensada per alleugerir la distància i com a “finestra oberta” conté una perversitat que ens exigeix estar alerta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.