L’escena se situa quan Moisès baixa del Sinaí amb les taules de la Llei. De cop descobreix que la multitud ha construït un vedell, un vedell fet d’or. Va a trobar al seu germà Aaron, que l’ha substituït provisionalment en el lideratge. La discussió entre Moisès i Aaron és el que dona nom a l’òpera del compositor dodecafònic Arnold Schönberg. La tesis d’Aaron és ben simple i dibuixa el funcionament de fons de les societats contemporànies.
Li ve a dir: “Tu, Moisès, proposes una cosa que és real, que és Veritat, però que és massa difícil, massa complexa. Tu proposes viure de la veritat, viure en contacte amb una realitat permanent que és sempre dinàmica i, per això, ens dius que no podem fer imatges de la realitat. Però el poble necessita saber què és allò definitiu, allò veritable. Ho necessita veure i tocar. Per això els he fabricat un ídol, alguna cosa a on agafar-se”. Moisès respon al seu germà dient que està enganyant al poble. Podem imaginar la resposta d’Aaron; ho sap, però el poble prefereix l’engany a viure la incertesa de la realitat.
La idolatria és convertir realitats parcials en veritats absolutes, en explicacions definitives de la realitat. Allò contrari a la idolatria és la veritat. No com una cosa definitiva i tancada, sinó com el conjunt de la Realitat, que es va manifestant parcialment, en cada cosa. Tenim accés a la realitat parcialment. El problema és quan convertim una explicació en l’explicació definitiva. Moisès, en el diàleg, diu: “la Realitat és el Ser, i el Ser és permanentment nou i creador. La Realitat no es pot atrapar i, per tant, si en fas una imatge o una frase i dius ‘això és la Realitat’, t’equivocaràs sempre”. (Podem identificar la Realitat com a Déu, sí, en tant que Déu és identificat com a Ser).
Alguns que m’esteu llegint podeu pensar que me n’he anat pels núvols i que he introduït un debat que no toca. Però és que les societats del neocapitalisme funcionen en base a convertir la comprensió profunda de la realitat en producció de ídols. Els ídols no són ja “petits déus mitològics”. Els ídols, avui, es troben a tot arreu: es troben a les consultes mèdiques, a les teràpies psicològiques, als mitjans de comunicació i a la política. Els ídols són reduccions parcials i interessades de la realitat que tenen com a objectiu reduir la incertesa.
Deia Søren Kierkegaard que el cristianisme no podrà existir mentre hi hagi premsa diària. Es referia al cristianisme com a plasmació d’una realitat d’harmonia universal. En aquest sentit, ni el cristianisme, ni el budisme, ni l’islam, ni el socialisme, ni la pau universal… Els mitjans tenen com a base la producció de beneficis en base a la parcialització interessada de la realitat. Produeixen una nova realitat d’acord a la satisfacció d’una quota de públic. L’ampliació de la base d’aquest públic es basa en acords emocionals que, posteriorment, són convertits en arguments. Ho veiem clar quan parlem d’identitats diferenciades com Catalunya o Espanya. En tant que escindeixen part de la realitat, en deixen fora una altra. La venda diària es fonamenta en la novetat permanent. Hi ha algun mitjà que no funcioni amb la idea de novolatria? Deia Postgmann que els més perillosos són els mitjans que volen fer veure que són seriosos perquè el seu sistema de funcionament és sempre el mateix.
Novolatria i salut
La creació de novetat és un factor econòmic de primer ordre. Una mirada a qualsevol dels àmbits ens ho pot fer veure. Un dels més sorprenents és l’àmbit de la indústria de la salut. L’any 1952 hi havia catalogades cent malalties mentals. L’any 1980 ja ha eren quatre-centes. La construcció de novetat és la base del funcionament de la indústria de la salut. Aquestes noves malalties quallen en l’opinió pública i són fàcilment acceptades amb l’aparell tecno-comunicatiu de la indústria farmacèutica. A l’Europa del Sud el trastorn bipolar, el TDAH, el transtorn obsessiu-compulsiu… formen ja part del llenguatge comú. A Catalunya, el TDAH és el nou catecisme escolar: centres públics de referència s’atreveixen a diagnosticar el quaranta per cent dels infants catalans amb síndrome de TDAH mentre que la medecina nòrdica parla obertament de fal·làcia. Convertir qualsevol àmbit de la vida en una psicopatològia, com la tristesa per la mort d’un familiar o la mateixa menstruació, és avui una de les novolatries de l’àmbit psico-mèdic.
L’aplicació del vedell d’or a la vida quotidiana és una pràctica habitual. Qualsevol interpretació de la conducta humana que es doni per tancada i definitiva és una idolatria. La complexitat humana mai no cap en una fórmula, només ens hi acosta. “Vostè ha actuat així perquè de petit va ser un nen maltractat!” és d’aquelles formules que funcionen, però que sempre queden curtes. En l’àmbit de la conversa quotidiana he sentit sovint, últimament, frases com “és un noi molt sensible… deu ser homosexual!”. O també “és bipolar!”. Funcionem en base a respostes ràpides que ens donen una explicació tancada i per tant seguretat. La novetat de la resposta no requereix demostració, s’imposa per si sol, pel caràcter màgic i desconegut de la novetat. Per la creença. Però exerceix la mateixa funció que la figura del vedell que fa construir Aaron: ens evita haver de penetrar en la complexitat de la realitat, de la realitat externa, sempre canviant, diversa i nova, i en la realitat interna, plena d’emocions amagades, desconegudes, que podrien fer molt mal si les veiéssim.
Francesc Grané és doctor en Comunicació i filòsof, és director del Màster d’Espiritualitat Transcultural (URL, Deusto i Comillas).
