El que és normal, la normalitat, el que és normatiu, són conceptes que hem creat per intentar definir el conjunt de normes que regulen la nostra convivència. Té a veure, segons la RAE, amb el costum, habitual, corrent, comú, freqüent, acostumat, raonable i lògic. Al costat oposat, hi ha l’anormal, associat amb la raresa i l’insòlit.
El concepte “normal” ens serveix per distingir entre el que és correcte i el que és incorrecte, allò que està bé i malament. Però la normalitat serveix, a més, per discriminar totes les persones i els grups humans que no s’ajusten als patrons i models que segueix la majoria.
Els que són diferents s’etiqueten com a anormals, inadaptats, rars, desviats. Els que generen més rebuig són els que resulten inclassificables, els que no podem etiquetar ni definir segons els estereotips.
Els estereotips són imatges agrupades en categories que es fan servir per simplificar la realitat mitjançant la generalització. Per exemple: “als andalusos els agrada la festa”, “els llatins són apassionats”, “els pobres són ganduls”, “les madrastres són dolentes”, “les nenes són cursis i febles”
Per a què serveixen els estereotips? Perquè tot continuï com està, perquè l’ordre social es mantingui intacte, i per perpetuar la jerarquia social i els valors del capitalisme i del patriarcat: l’acumulació de poder, l’abús i l’explotació, l’acaparament, l’individualisme i el consumisme, les relacions basades en l’estructura de la dominació i la submissió.
Els estereotips, a més, serveixen per reforçar el masclisme, el classisme, el racisme, la xenofòbia, l’aporofòbia, la lesbofòbia, l’homofòbia, la misogínia i altres malalties de transmissió social.
La “normalitat” és un dispositiu de control social que ens sotmet a les lleis d’un grup que ens diuen com ens hem de vestir, com ens hem de moure, com hem de pensar i actuar, quines han de ser les nostres metes i aspiracions, quines han de ser les nostres emocions i com han de ser les nostres relacions amb els altres.
Com aconsegueix el poder que obeïm la norma?
Associant allò “normal” a allò “natural”, és a dir, associant allò “normal” a la naturalesa, la biologia, i la realitat material. Un exemple és la idea que les dones naixem amb un do natural per cuidar i servir els altres, i que no necessitem res a canvi. Nosaltres, per naturalesa, som sacrificades i lliurades, i el nostre paper al món és servir els homes perquè visquin com reis.
També se’ns assigna el rol de serventes amb l’excusa que així ens han tractat sempre. Quan ens diuen que “la vida és així”, en realitat ens volen fer creure que no hi ha res que puguem fer per canviar les coses: són així des del començament dels temps. Aquest és l’argument que usen per defensar les tradicions culturals on s’exerceix violència contra les dones o els animals: atempten contra els drets humans, però “és la seva cultura i cal respectar-la”.
Els mandats de l’ordre social no estan escrits enlloc, però tots els éssers humans els aprenem des de petits a casa, a l’escola i a través de la cultura i els mitjans de comunicació. Aprenem que els nens no ploren i les nenes no s’enfaden, aprenem a obeir els més forts i a abusar dels més febles, aprenem ràpidament qui mana i els que mereixen més respecte, i quin és el nostre lloc dins de la jerarquia social.
Quin és el càstig per a tots i totes els qui que es desviïn de la norma, o la desobeeixin?
El rebuig i l’ostracisme. No hi ha res que ens faci més mal que ens critiquin i que ens condemnin a la solitud. Quan no existien les presons, les persones que causaven mal a algun membre del clan eren expulsades del grup, i haver de marxar i deixar de tenir la protecció de la comunitat significava la mort.
I és que els éssers humans no podem sobreviure sense els altres: som animals gregaris. Les espècies que viuen en grup sobreviuen més temps, i la humanitat és una espècie molt vulnerable que ha pogut sobreviure gràcies a la seva intel·ligència col·lectiva, i a la seva capacitat per treballar en equip i per cooperar.
Avui dia castiguem les persones que són diferents o que es desvien del nostre concepte de “normalitat” mitjançant l’expulsió cap als marges i la perifèria.
Ningú no vol caure en l’exclusió social, per això tendim cap a l’homogeneïtzació: la diferència ens espanta, i tot el que ens trenca els esquemes mentals i les creences, ens fa por. Per això ens esforcem per complir amb els mandats socials i per fer “el que tothom fa”, encara que per això ens hàgim de trair a nosaltres mateixos.
La normalitat també té a veure amb l’hegemonia, és a dir, el grup de poder que decideix el que és normal i el que no ho és i, per tant, qui és normal i qui no ho és.
A través de la cultura, aquests grups ens imposen la seva ideologia i la seva visió de món com si fos l’única possible. Per això podem afirmar que la normalitat és un concepte arbitrari que serveix com a mecanisme per crear sentit i per imposar-lo com si fos producte de la naturalesa o la llei divina.
Tot i això, el concepte de normalitat canvia segons les cultures i les generacions. El que és “normal” per a mi, no ho és per a la meva àvia. Les normes són diferents segons on hagis nascut: per això el que és “normal” per a una dona europea, pot no ser-ho per a una nena sahrauí o per a una anciana japonesa.
Cada comunitat té els seus costums, cosmovisions, tradicions, creences i supersticions, cada religió té els seus manaments, cada poble estableix unes normes pròpies.
La normalitat varia no sols segons les zones geogràfiques, sinó també segons les èpoques històriques, la classe social, l’ètnia, el gènere… i les circumstàncies personals. Cadascú de nosaltres té una idea particular de coses que són “normals” i coses que no ho són.
Ens obliguen a “normalitzar-nos” perquè ens reprimim i ens disciplinem, i seguim el camí marcat: el cost de ser un mateix o una mateixa en aquesta societat és massa alt. Per això tots i totes portem una màscara social i simulem que estem completament adaptats a la norma, encara que la realitat és que ningú no s’hi adapta d’una manera total i absoluta.
N’és una prova que, com ens explicava Foucault, el sistema ha de vigilar, controlar i castigar la població constantment perquè no ens desviem de la norma.
“La normalitat és un dispositiu de control social que ens sotmet a les lleis d’un grup que ens diu com ens hem de vestir, com hem de pensar i actuar, quines han de ser les nostres metes i aspiracions”
En general, ens costa més assumir normes que ens han estat imposades, i ens costa menys acceptar-les quan participem en la seva elaboració i aprovació. Per això al poder li costa tant imposar les seves, i per això inverteix tants diners i energia en els sistemes repressius i de control.
A la postmodernitat només se’ns permet la transgressió a un nivell estètic. Les nostres jerarquies són una gran font de violència i patiment, però només gosem innovar en l’àmbit de la imatge, la moda i el consum.
Altres normes són possibles, una altra normalitat és possible: com podríem canviar-la?
Assumint que és un assumpte polític, que soles i sols no podem, i que necessitem els altres per canviar la nostra realitat, en primer lloc.
I, en segon lloc, transcendint el fet estètic i duent a terme una revolució ètica a partir de la qual puguem inventar noves normes que ens permetin transformar les nostres formes de relacionar-nos i d’organitzar-nos socialment, políticament, econòmicament, sexualment i afectivament.
Coral Herrera Gómez és doctora en Humanitats i Comunicació per la Universidad Carlos III, escriptora, docent i comunicadora.
