És una imatge força habitual veure en els diferents tipus de transports públics a persones molt pendents dels seus mòbils, gairebé sense distinció d’edat. Aquestes persones semblen no voler o poder atendre cap estímul que no procedeixi de la petita pantalla il·luminada ja siguin per jocs, per consultar el WhatsApp o seguir les incidències socials de les anomenades xarxes socials: Facebook o Tweeter.
També és freqüent la imatge que es produeix en els bars i restaurants, quan les persones posen al seu costat, en un lloc ben visible, el seu aparell. Sembla que es vulgui posar de manifest la importància de cadascú. Sense la seva concurrència el món es pot aturar. Ja hi pot haver una conversa agradable, important o intranscendent que el timbre del mòbil l’atura de manera immediata, es prioritza més la trucada que la persona que es té al costat. Molt sovint la persona que rep la trucada, per tal de guardar la privacitat de la conversa, deixa sola a aquella amb la qual pocs segons abans mantenien una animada conversa. No obstant això hi pot haver moments en què la urgència d’una trucada s’ha d’imposar de manera contundent, ja sigui per motius laborals o personals.
Un altre ús pervers del mòbil pot ser en els espectacles, sense discriminació de cap tipus: cine, teatre, concerts, etc. En el cinema abans de l’inici de la pel·lícula s’avisa de la necessitat de silenciar l’aparell, malgrat tot algunes vegades sona algun timbre que trenca sense contemplacions la màgia del moment. Però encara s’hi ha d’afegir un altre inconvenient: la lluminositat de la pantalla que, donada la foscor de la sala, pren un protagonisme totalment immerescut. En el teatre l’avís és més contundent, no solament es demana silenciar els telèfons sinó que cal apagar-los, a vegades diuen que per evitar interferències amb altres aparells, però segurament també per evitar les molèsties que poden produir la lluminositat de les pantalles en cas de consultar-se. Resulta curiós veure que algunes persones aprofiten els últims instants abans de l’inici de l’obra mirant la pantalla del mòbil. El mateix es podria dir en els concerts on la irrupció del so insistent d’una trucada pot deslluir la sonoritat d’unes notes fruit de molts assaigs, per no parlar del respecte que es deu a artistes i públic.
Certament, la progressiva implantació d’aquests aparells ha creat en les persones noves necessitats, com ara la d’estar permanentment connectat, de saber que fan els nostres amics i coneguts en cada instant i també que ells sàpiguen, amb la mateixa freqüència, quines són les nostres cuites: que estem en un restaurant menjant una excel·lent paella o hem anat a passejar vora el mar. Els més joves són especialment sensibles a aquesta necessitat de publicitar la vida sacrificant així un espai de la seva privacitat. Part del plaer d’anar a un lloc o estar amb una determinada persona és que sigui sabut pels «amics». Malgrat que sovint pot tenir algun efecte pervers.
Les potencialitats dels mòbils són inimaginables en un futur més o menys llunyà. Ens costa encara determinar els límits des d’una perspectiva actual, ja que les prestacions dels aparells seran molt superiors dels d’avui. Segurament esdevindrà un aparell necessari per a la vida ordinària, però haurem de fer un esforç per donar-li l’espai en la vida que sigui adequat, una màquina que estigui al servei de la persona, però evitant que la persona en sigui deutora sense perdre de vista que qualsevol persona del nostre entorn és infinitament més important que una màquina. Sempre la persona en primer lloc, després la màquina.
Sofia Gallego és psicòloga i pedagoga i membre de l’Àmbit Maria Corral
