Encara que sovint encotillem el concepte de narrativa a unes fronteres molt limitades –sobretot literàries–, aquest valor es present a tots els àmbits de la nostra existència. De fet, els defensors de la identitat narrativa –concepte elaborat principalment pel filòsof i antropòleg francès Paul Ricoeur–, asseguren que la nostra vida és una narració, més concretament, una recerca narrativa. Cada dia, amb la nostra actitud, caràcter, accions… escrivim la nostra pròpia història. Un relat que expliquem als altres –ja sigui oralment o, avui dia, a través de Facebook, Twitter o Instagram-. Un relat propi que creix amb el pas del temps i que involutàriament s’entrellaça amb el dels altres. I, d’aquesta forma, la narració esdevé un important instrument de coneixement de l’ésser.
Però no solament per això és important la narració. Aquesta reflexió genera noves preguntes: si som narració, podem pensar narrativament? Psicòlegs com Jerome Bruner asseguren que el pensament narratiu, actualment menystingut, és el més antic de la història humana, segurament anterior al pensament paradigmàtic. El pensament narratiu consisteix en explicar històries a un mateix i als altres; d’aquesta manera les nostres experiències adquireixen sentit. En aquesta línia, José Ortega y Gasset afirmava: “La raó consisteix en una narració. Per comprendre alguna cosa humana, personal o col·lectiva, és necessari explicar una història”. I, doncs, com recuperar avui aquest tipus de pensament?
En aquest monogràfic volem reivindicar i reflexionar sobre el valor de la narració en la seva màxima plenitud, ara que comença un nou curs. Sovint deleguem la narrativa a l’àmbit de l’oci (literatura, cinema, televisió), però la narrativa és molt més: ens ajuda a explicar-nos individualment i com a comunitat –les diades nacionals en són un exemple–, avala discursos –a l’àmbit de la política això es veu clarament–, la narrativa tradueix el coneixement en un relat comprensible i, per tant, és un instrument molt útil per a l’aprenentatge –els contes en serien un exponent–, la narrativa promou la protesta i, fins i tot, pot tenir ús terapèutic, etc.
En conclusió, la narrativa ens ajuda a presentar la realitat –allò que no s’explica, no existeix– però també fomenta reaccions respecte aquesta. El poder de la narrativa com a eina és enorme i el seu ús pot amagar finalitats positives, però també negatives. En aquest sentit no podem ser il·lusos. Neutralitat i narrativa no són conceptes amics. I, si no som conscients de la seva potencialitat, sempre serem marionetes de la mà de qui sustenta la ploma.
