La mort segueix essent un tema tabú per a la nostra societat i sembla que davant d’aquesta qüestió volgués amagar el cap sota l’ala. Altres cultures viuen amb molta més normalitat el fet de morir, i donen molta importància al fet d’acompanyar una persona en el darrer moment de la seva vida. A Occident gairebé ni se’n parla, de la mort, més aviat s’amaga i se l’acostuma a identificar amb una mena de cosa lligada a la religió, com si aquesta tingués la clau del que hi ha més enllà d’aquesta frontera natural. Hem deixat el tema de la mort en mans dels especialistes (metges, infermers, psicòlegs, assistents socials, capellans), perquè siguin ells els que ens diguin una paraula acurada i entenedora. La resta acostumem a viure la nostra vida sense pensar gaire estona en la mort, com si fos un tema que ens quedés al marge, però que quan irromp a la nostra vida ens desconcerta i ho passem molt malament. Si a més aquesta mort trenca els esquemes lògics d’edat o situació familiar, la vivim amb ràbia i amb una tremenda sensació d’impotència.
La mort és un fet que en si mateix sempre interpel·la i que mai acabem d’estar-hi preparats del tot. Tot i reconèixer que som uns éssers limitats i que la nostra única manera d’ésser en aquest món és com a éssers mortals, no acabem d’acceptar aquesta limitació de la nostra vida. Acceptar la vida comporta acceptar els límits que li són propis, la malaltia, la vellesa, els disgustos i òbviament el seu límit màxim: la mort. En aquest món, els únics que no moren són els que no existeixen. Només qui accepta amb normalitat haver de morir podrà dir que accepta plenament la vida. Perquè la mort, ens agradi o no, no és un pur accident de la vida, sinó quelcom consubstancial a l’ésser humà. Necessitem pedagogs, mestres, pares, persones que ens mostrin la mort com un fet natural, formant part de la vida, que ens facin viure la vida sense por al fet de morir. No podem esperar a formar-nos per a la mort quan estem malalts o arribem a la vellesa. Aquesta preparació ha de començar molt abans, gairebé en el moment de néixer, perquè si no ens preparen pel fet de morir, ens trobarem que quan la mort sacseja la vida, provoca moltes frustracions i que ens roba molts espais i temps de pau i alegria de la vida. La resignació no és el valor més adequat per viure la mort, sinó l’acceptació joiosa de la vida tal i com és.
