La modernitat com a «categoria de canvi que és», és l’exacta contrafigura de la pausa, l’assossec, la lentitud. A partir del segle xviii, el temps ja no és exclusivament el marc indiferent en l’interior del qual «passen», «s’esdevenen», les «històries» individuals i col·lectives, sinó que ell mateix comença a adquirir una importáncia social, religiosa i política desconeguda fins aleshores. Això significa que la història ja no es realitza en el marc d’un temps comprés com una entitat passiva, sinó que l’individu, junt amb l’experiència de l’acceleració de la seqüència temporal, experimenta que el futur, el seu futur, está obert a l’imprevisible i a l’impensable en funció d’aquesta mateixa acceleració. Des del segle xviii, en segments cada vegada més significatius de la societat, s’imposa la convicció que l’experiència del temps present âi cada vegada són més reduídes les dimensions d’aquest «present»âˆ expressa tan sols un moment fugaç, un pas endavant cap a una meta, un més enllá, mai definitivament assolit, sempre situat en un horitzó fugisser i, fins a cert punt, quimèric.
No pot sorprendre que allò que incideix d’una manera decisiva en la comprensió i l’experiència del temps de la societat actual sigui, per a parlar com Niklas Luhmann, d’una banda, la complexificació i, de l’altra, la despersonalització creixents dels sistemes socials i, en conseqüència, de les relacions que es donen en el seu interior. La sobreacceleració del tempo vital ha esdevingut com una mena de fat ineludible i, per a molts, acompanyat de seqüeles traumàtiques i desestructuradores. Recentment, Richard Sennett, després d’haver assenyalat els estralls ocasionats per l’impacte que l’augment de la velocitat vital provoca en la vida quotidiana d’un nombre creixent d’homes i dones, posa en relleu que, actualment, «l’espai s’ha convertit en un mitjá per al fi del moviment pur. Ara, classifiquem els espais urbans en funció de la facilitat de què es disposa per a travessar-los o per a sortir-ne. A mesura que l’espai urbà es converteix en una mera funció del moviment, també es fa menys estimulant. El conductor desitja travessar l’espai, no que aquest atregui la seva atenció».
A més, no pot oblidar-se que la sobreacceleració del temps també anul·la o, almenys, malmet greument el «treball de la memòria», capgirant d’una manera molt perillosa per a la salut física, psíquica i espiritual de les persones la seqüència «passat-present-futur» que, en totes les situacions i circumstàncies, ha estat determinant per a la constitució corporal i espiritual d’individus i col·lectivitats. Marshall Berman ha escrit:
«L’atmosfera en la qual neix la sensibilitat moderna és d’agitació i turbulència, de vertigen i embriaguesa psíquics, d’extensió de les possibilitats de l’experiència i destrucció de les barreres morals i dels vincles personals, d’expansió i de desarrelament de la personalitat, de fantasmes en els carrers i en l’ánima».
Un dels primers esperits europeus que va intuir allò que podria significar la sobreacceleració del temps pròpia de la modernitat va ser el poeta francès Charles Baudelaire (1821-1867), «la major veu del pecat original de la modernitat» (Claudio Magris), que lúcidament va presentar la figura típica de l’habitant de la ciutat moderna per excel·lència, París; el París planificat i regulat de nou, entre 1850 i 1860 pel baró Georges Eugène Haussmann, prefecte de la ciutat en temps de Napoleó III. Per a Baudelaire, la ciutat és un catalitzador dels mil ingredients i contradiccions de què consta l’espai urbá tal com l’observa el passejant. El poeta descriu el tránsit frenètic de la gran ciutat com l’aspecte més típic de la vida moderna:
«Creuava el bulevard corrent, enmig d’un caos en moviment, amb la mort galopant cap a mi per tots costats».
L’home modern arquetípic, tal com li presenta Baudelaire, és el vianant (flÓ¢neur), l’home sense pausa, llançat enmig del caos circulatori, que no és sinó «un caos en moviment», escriu. El tránsit frenètic pels bulevards i les places no coneix límits espacials o temporals, sinó que inunda amb el seu fluir nerviós tots els espais urbans i els ritmes temporals dels individus. Per la seva singularitat ens permetem recordar que, ja el 1915, l’urbanista catalá Cebriá Montoliu (1873-1923), en relació amb la situació del tránsit de Barcelona, feia notar que «el trànsit recreatiu [cotxes individuals] ha arribat, si no l’ha superat ja, al seu límit, el gran nombre de cotxes individuals, majoritáriament, objectes recreatius, no deixa de representar un gran obstacle per a les comunicacions i el transport realment útils per a la societat».
En les grans ciutats modernes, «el caos -com escriu Berman- no resideix en els qui es mouen, els conductors o els vianants individuals, sinó en la seva interacció, en la totalitat dels seus moviments en un espai comú». «Què són els perills de la selva i de la sabana comparats amb els xocs i els conflictes diaris de la civilització?», es preguntava Baudelaire. Avançant-se considerablement al seu temps, en les seves lúcides i originals anàlisis de la modernitat a partir d’un estudi detallat i inacabat de la ciutat de París, Walter Benjamin feia notar que la velocitat i la transitorietat s’havien convertit en les metáfores que millor encarnaven la identitat mítica entre modernitat i progrés. Per al pensador jueu alemany, el progrés, en els inicis de la modernitat (últimes dècades del segle xvii), va desenvolupar una funció crítica. No obstant això, a partir del segle xix, quan la burgesia va conquistar posicions de poder econòmic, social i polític, aquesta funció va desaparèixer i es va imposar sense límits el fetitxisme de la mercaderia. De la mateixa manera que per a Baudelaire el bulevard parisenc, amb el flâneur com a personatge prototípic, constituía la concreció de l’«espai-temps» («caos en moviment frenètic») de la modernitat (últim terç del segle xix), en l’actualitat, l’autopista s’ha convertit en la concreció espaciotemporal del moment present.
«El signe distintiu de l’urbanisme del segle xix va ser el bulevard, un mitjà per a reunir materials i forces humanes explosius; el segell de l’urbanisme del segle xx ha estat l’autopista, un mitjá per a separar-los. En això veiem una dialèctica estranya, que una forma de modernisme s’activa i s’esgota tractant d’aniquilar a l’altra, tot en nom del modernisme» (Bollnow).
En aquest context seria molt interessant referir-se a la interpretació que Georg Simmel (1858-1918) âpensador que, ara mateix, torna a tenir una gran actualitat, però que en el seu temps va ser considerat com «un estrany en el món acadèmic»âˆ va oferir de la modernitat, sobretot en relació amb la fragmentació i la sobreacceleració del temps que la caracteritzava. En molts aspectes, Simmel va adoptar una posició molt semblant a la de Baudelaire, i no hi ha dubte que el mateix Walter Benjamin, en la seva reconstrucció de la gènesi de la modernitat, va experimentar una considerable influència del pensador alemany. Segons la seva opinió, una de les característiques més notables de la modernitat era l’incessant «estat de fluídesa» de totes les relacions socials, tant a nivell individual com col·lectiu. En la descripció i interpretació de la modernitat, Georg Simmel, al contrari de Max Weber que es va interessar prioritáriament pels grans sistemes i per les totalitats, va dur a terme «análisis microscòpiques» de la realitat social i dels «fragments fortuíts» de la interdependència social. Aquesta metodologia, basada en la preeminència del fragment i la instantaneítat sobre les estructures i les institucions socialment sancionades, posava clarament en relleu que era conscient que el temps havia experimentat unes mutacions drástiques: la linealitat temporal, fruit d’una concepció jerarquitzada i estabilitzada dels rols socials, havia estat substituída per un temps caracteritzat per les interrupcions, la participació simultánia dels individus en diversos temps socials i la incidència coetánia de nombrosos factors, sovint incompatibles entre si, en el pensament, l’acció i els sentiments d’individus i col·lectivitats. El «medi metropolitá» modern, creia, era un conjunt d’atraccions, relacions i opinions inconnexes i vertiginosament canviants, de tal manera que la ciutat s’assemblava molt més a un «laberint» que a un «sistema». Simmel i també els seus deixebles més o menys directes, Kracauer i Benjamin, consideren que, en els nous temps, es dóna «una experiència discontínua del temps, l’espai i la causalitat, que són fenòmens transitoris, fugaços i fortuíts o arbitraris: experiència localitzada en la immediatesa de les relacions socials, incloses les nostres relacions amb el medi físic i social de la metròpolis i les nostres relacions amb el passat». Wolf Lepenies subratlla que, per a Simmel, «la societat era un procés, i la sociologia intentava seguir la pista de les formes de socialització, el “etern fluir i bategar”que encadena els individus». No hi ha dubte que Simmel va ser el primer pensador que, seguint algunes intuícions de Baudelaire, es va adonar que l’artista era «el pintor del moment que passa», que capta la novetat del present i és capaç de «destil·lar el que és etern del que és transitori» en la vida, modes, gestos, trobades, etcètera, que se succeeixen vertiginosament en les metròpolis modernes.
Recentment, Peter Sloterdijk que, d’alguna manera, també es fa eco de la reflexió sobre la modernitat que va iniciar Georg Simmel, ha assenyalat que «el projecte de la modernitat es basa en una utopia cinètica: tot el moviment del món en el seu conjunt haurá de respondre al nostre projecte. Els moviments de la nostra pròpia vida s’assimilaran progressivament al moviment del món en si […] La modernitat és, ontològicament, pur ésser-que-genera-moviment».
Per regla general es va considerar que la idea de «progrés» era la resultant del «moviment incessant», sense pausa ni respir, dels nous temps l’imperatiu categòric dels quals era: «mou-te!»; un moviment cada vegada més accelerat i imprevisible, que ha convertit els successius presents en una simple «categoria de canvi» (F. X. Kaufmann). I el progrés, en paraules Sloterdijk, també és: «moviment que genera moviment, moviment que genera més moviment (Mehrbewegung), moviment que genera la millora de la capacitat de moure’s […] Ja no hi ha imperatius ètics de tipus modern que no siguin al mateix temps impulsos cinètics. L’impuls categòric de la modernitat diu així: per a actuar constantment com a sers progressistes, hem de vèncer tots els obstacles que puguin fer de l’home una criatura limitada en els seus moviments, reduída als seus propis mitjans, sense llibertat i llastimosament immòbil».
En el nou període històric que s’inicia en el segle xviii, determinat per una creixent sobreacceleració del temps, la mateixa ètica té com a punt de partida la cinètica. Llavors, a causa de la vinculació de l’ètic i del cinètic, es dóna una ruptura molt important respecte a allò que havia sigut normal en altres temps: Una equiparació quasi completa entre l’ésser i l’obligació (Sollen) de moure’s s’ha convertit en una espècie de «estat natural» de l’home actual; en la modernitat, el sentit de l’ésser s’ha vist reduít drásticament a l’obligació de moure’s i de canviar sense interrupció, de tal manera que no és cap exageració afirmar que «la modernitat és, ontològicament parlant, pur ser-que-genera-moviment». En les seves análisis sobre la «mobilitat moderna», Jean-Pierre Wils assenyala que, en realitat, les experiències dels individus dels nostres dies es poden considerar com «la desvinculació del “bio-ritme”de la “biografia”[personal] de la dinámica pròpia d’una civilització amb una acceleració lineal. Ara, la “biografia”ha de comptar amb un augment gegantí de la velocitat, amb una explosió de sistemes socials parcials, cada un d’ells amb un ritme al seu aire. I, amb tot, cal mantenir l’esperança en la continuïtat de la vida.
Per la seva banda i amb una bona dosi d’amarga ironia, Peter Sloterdijk afegeix: «Atès que en la modernitat no es concep l’individu sense el seu moviment, el jo i el seu automòbil constitueixen, metafísicament, com el cos i l’ánima, una mateixa unitat de moviment. El cotxe és l’equivalent tecnològic del subjecte transcendental actiu per principi».
Des dels començaments del segle xx, a partir de les anàlisis que va fer Georg Simmel, cada vegada de manera més manifesta, la moda s’ha convertit en un dels principals indicadors del tempo sobreaccelerat de la nostra societat. En relació amb la moda com a manifestació de la sobreacceleració del temps, Simmel ja havia escrit que «la nostra rítmica interna exigeix que el canvi de les impressions es verifiqui en períodes cada vegada més curts. És específic de la vida moderna un tempo impacient, el qual indica, no sols l’ánsia de rápida mutació en els continguts qualitatius de la vida, sinó també el vigor que es desprèn de l’atractiu formal de tot el que és límit, del començament i del final, de l’arribar i de l’anar-se’n».
Benjamin, en els apunts sobre la gran obra que projectava (Passagen-Werk), anota que la moda és «la mesura moderna del temps» que, a més, encarna la relació actual entre el subjecte i l’objecte a causa de la nova «naturalesa» que s’atribueix a les coses; naturalesa que, en últim terme, s’ha imposat com a conseqüència del fetitxisme de la producció de mercaderies. En la moda, «la fantasmagoria de les mercaderies s’adhereix a la pell», o, com escriu en un altre lloc: «La moda prescriu el ritual per mitjá del qual el fetitxe de la mercaderia vol ser adorat».
Pot afirmar-se, per consegüent, que la modernitat és, principalment, una mobilització general de tots els elements que entren en la configuració de l’existència humana: Mobilmachung. Aquest terme va ser creat en els anys trenta del segle passat per Ernst Jünger, que el va prendre manllevat de l’esfera militar (la «mobilització general»). Sloterdijk l’utilitza per a posar en relleu el creixent carácter cinètic dels temps moderns. De fet, en ple segle xix, Charles Baudelaire ja advertia que «la modernité, est le transitoire, le fugitif, le contingent». Ara mateix, en plena postmodernitat, es encara molt més evident que en la passada centúria que l’espai urbà modern s’ha convertit en «un espai sotmès (asservi) enterament a la velocitat» (F. Choay).
En una atmosfera de sobreacceleració de la seqüència temporal dels individus i de confusió creixent dels rols socials, la rememoració del passat i l’anticipació del futur passen a ser empreses francament difícils, per no dir impossibles; una sobreacceleració del temps, a més, que resulta tan perillosa i desestructuradora com la «banalització» de l’espai per la senzilla raó que aquestes dues categories básiques de l’ésser humá no poden acomplir amb èxit la missió d’assentar amb unes certes garanties l’ésser humá en la seva espaciotemporalidad característica, la qual sempre es basa en el difícil compromís entre estabilitat i canvi. La conseqüència d’aquest estat de coses és la destrucció o, almenys, la fractura de la «memòria col·lectiva».
Aquesta no-stop-society, que és la nostra, per mitjà de la imparable acceleració del seu temps, tendeix a anul·lar no sols la incidència de l’aquí i l’ara, sinó que, sobretot, fa impossible el futur. Mentre que en el segle xix era possible (o, almenys, així es creia) crear i explorar les possibilitats contingudes en el futur mitjançant, per exemple, del «somni polític», del «somni sindical» o del «so, ni cultural», en l’actualitat són molts els que tenen la impressió que el futur s’ha perdut definitivament. En la mesura que el futur és dominat i, sovint fins i tot, segrestat pels problemes de la instantaneítat, el futur ja no pot configurar aquell ámbit de projecció i concreció, en el que podien arreplegar-se sense unes excessives restriccions els desig, esperances i temors de l’ésser humá. És evident que el futur ja no ens apareix com aquell «lloc» prou allunyat de nosaltres, però no obstant això imaginable, que podia acollir i fer fructificar tot allò que no podia «col·locar-se» i «experimentar-se» en l’hora present. Actualment, el pensament, les activitats quotidianes i els sons de l’home es veuen drásticament reduíts i encongits perquè una part considerable del futur ja es troba disponible i, amb freqüència, «gastat» e «inservible» en el mateix present. D’una manera molt general pot afirmar-se que el futur ja no és aquell ámbit espaciotemporal on, antany, se solia situar l’esperança, els «somnis desperts», per a parlar com Ernst Bloch. Ara, molt sovint, ni tan sols arriba a configurar el «lloc» de la «espera sense esperança».
Cal tenir molt en compte que els actuals mitjans electrònics estan modificant profundament la nostra consciència temporal i espacial i les relacions de tot tipus que establim amb la seva mediació. A propòsit d’aquesta nova situació, Manuel Castells ha escrit: «La transformació del temps sota el paradigma de la tecnologia de la informació, emmotllat per les práctiques socials, és un dels fonaments de la nova societat en què hem entrat, connectat de manera inextricable amb l’aparició de l’espai dels fluxos».
Qualsevol esdeveniment, accident o presa de posició, per allunyats i estranys que siguin, es poden fer presents instantániament per mediació dels mass media, de tal manera que tot el que, ara mateix, está passant en qualsevol racó del món pot convertir-se en contemporani nostre, en una espècie de sincronia total o de llibertat «temporal intemporal», que era completament desconeguda fa només uns trenta anys. Naturalment, es tracta d’una contemporaneítat purament epitèlica, formal i determinada per l’espai i pels temps «informatius» (sobretot, els de carácter televisiu), la qual, per principi, exclou qualsevol forma d’empatia i coimplicació de l’espectador amb el que els mitjans estan referint o projectant. Com a màxim es crea una empatia teatral: la identificació del «ciutadá-espectador» (Balandier) amb l’esdeveniment visualitzat només dura el temps de la «representació» perquè, de fet, la contemporaneítat «fabricada» pels mitjans de comunicació no es fonamenta en unes històries compartides, és a dir, en temps i espais reals viscuts en comú. En la societat actual, «el mediátic» tendeix a anul·lar «el polític» (Balandier), la qual cosa implica que la «representació» (més concretament, el «temps efímer de la representació») ocupa el lloc de la política entesa com el conjunt de les activitats, projectes i somnis de les col·lectivitats humanes. Amb el «Ciber Space» i la «Virtual Reality», el passat i el futur són «simulats» en el present per mitjà de l’ordinador, la qual cosa comporta amb molta freqüència la «virtualitzación» del temps i de l’espai reals, convivencials que, com a conseqüència de la seva mateixa «simulació» es converteixen en el camp de la irresponsabilitat i l’abstenció ètica.
No hi ha dubte que la pausa, la lentitud, l’assossec, són mitjans idonis per a recobrar el temps i l’espai humans en les seves veritables dimensions. En el moment present, cal practicar una desacceleració que redueixi el tempo humá per tal que siguin possibles la reflexió, la responsabilitat i la simpatia.
