Aquesta carta, a través d’una anècdota en una classe de P5, ens explica la prudència i la seva poca relació amb la timidesa.
Hola a tots,
Com estem? Segurament cansats, amb les vacances a tocar i amb ganes de Festa Major, en el cas dels mataronins… Avui parlarem de la prudència i poc podia pensar la Miquela, que està aprenent a confegir paraules, que seria el fil conductor del meu article d’aquest mes.
L’altre dia vaig anar a l’escola de les meves nétes, la Montserrat Solà. Allà ens varen oferir un preciós treball arran de les visites a l’aula de P5 que els avis havien fet al llarg dels curs. En un moment de l’acte cadascun dels menuts anava a buscar un dels convidats per fer-lo seure en una rotllana. Van ser uns segons d’incertesa, de no saber ben bé què havíem de fer ni on anar. Mentre dubtàvem, aquella mosseta, la Miquela, que en general és prudent, callada i de poques paraules, ens va aclarir amb autoritat com i qui havia de seguir-la. Un cop a la rotllana, va ser capaç d’arrenglerar els del seu voltant, fins i tot una senyora que no estava en el lloc que li corresponia.
Vaig pensar que sovint la prudència no és passar desapercebut, sinó actuar sense fer remor i prendre decisions quan cal,com va fer aquella nena de cinc anys i mig que normalment no destaca entre la multitud.
Prudent no és el que no fa res per por de molestar, per vergonya, per educació… Més aviat diria que és el que va fent feina, però passa desapercebut, sense que es noti. La gent que practica la prudència no sol sortir a les notícies, ni tampoc rep gaires guardons; més aviat no coneixem els seus noms perquè passen per la vida donant més que no pas rebent.
Segurament hi ha altres exemples més clars, més previsibles, més adients, però vés per on, a mi em va “resoldre” l’entrellat del valor de juliol aquella situació, protagonitzada per una nena que mai vol ser-ho, és vergonyosa de mena, però decidida quan toca i amb les coses clares a l’hora d’actuar. Els més menuts ens ensenyen moltes coses, sols hem de ser capaços de permetre’ls que ho facin lliurement.
Quan vaig felicitar la mestra que l’ha acompanyat en el seu aprenentatge durant aquest curs, em responia: “Té un cor que no li cap al cos”. I jo pensava: “ I tan menuda que és, ningú no ho diria”.
