El filòsof Michael Sandel ha escrit La tirania del mèrit, un llibre que està despertant el debat sobre la meritocràcia no només als Estats Units sinó també a Europa. Sandel admet que va escriure el llibre preocupat pels nivells de polarització política i l’auge del populisme trumpista als Estats Units. Però més de fons encara, està alarmat pels increments de les desigualtats econòmiques i polítiques als Estats Units i, especialment, pels mecanismes que cronifiquen i fan persistents aquests elevats nivells de desigualtat.
El llibre fa una crítica a l’ús de la meritocràcia com a mecanisme que pot acabar reproduint i accentuant les desigualtats entre les elits –sovint han estat educades en universitats d’elit privades– i el conjunt de treballadors sense estudis superiors. De fet, és veritat que els estudis superiors fan sovint una doble funció. Per una part, serveixen per acumular uns coneixements i skills, més o menys especialitzats, que després són útils quan la persona s’incorpora al mercat laboral. Però per altra part, els estudis superiors també s’utilitzen com a credencials que assenyalen una determinada trajectòria i estatus, més enllà dels coneixements específics adquirits.
D’acord amb Sandel, el perill de la meritocràcia és aquesta segona funció dels estudis superiors: el fet que puguin ser utilitzats simplement com a “credencials” que contribueixen a perpetuar les desigualtats de partida. En tant que les elits adquireixen amb més facilitat aquestes “credencials” i, a més a més, després les utilitzen per a distingir-se i adquirir més estatus.
Més contretament, el problema de la meritocràcia d’acord amb Sandel és doble. Per una part, no tothom pot accedir amb les mateixes oportunitats a aquests estudis superiors i per tant adquirir les “credencials” educatives d’estatus. De fet, és veritat que si analitzem, per exemple, els orígens dels estudiants de Dret a les grans universitats privades nord-americanes (Harvard, Yale, Columbia) és molt remarcable la sobrerepresentació dels fills de les elits nord-americanes, és a dir d’aquells situats als percentils més alts de la distribució d’ingressos.
El segon problema que assenyala Sandel és que un cop adquirides aquestes credencials són utilitzades com a mecanisme de distinció i, a la pràctica, separació factual de la resta de ciutadans. Fins al punt d’arribar a menysprear o no valorar aquelles persones que fan feines menys qualificades. Tot això quan els mercats de treball estan cada vegada més polaritzats i el prestigi i salari de les ocupacions que demanen nivells de qualificació més elevats són cada vegada més alts en comparació al prestigi i salari d’ocupacions que requereixen nivells de qualificació més baixos. No només això, mentre que els salaris de les ocupacions qualificades que demanen estudis superiors han augmentat significativament, els salaris de les ocupacions menys qualificades tendeixen a l’estancament. Sandel argumenta que hem cedit al mercat la capacitat d’atorgar prestigi moral a les diferents ocupacions.
Les preocupacions de Sandel són legítimes. Ara bé, la pregunta és fins a quin punt està errant el tret en subratllar la meritocràcia com un mecanisme reproductor de desigualtats. Al cap i a la fi, la meritocràcia ben entesa –és a dir, promocionar i donar oportunitats a les persones en base a l’esforç i els mèrits– hauria de ser, justament, un mecanisme útil per combatre les desigualtats. Dit d’una altra manera, sembla necessari preservar i incentivar les possibilitats de progressió personal a través de l’esforç i el talent. A més, els mecanismes de reproducció de la desigualtat probablement tenen l’origen en altres factors –el canvi tecnològic o els mecanismes d’influència política de les elits econòmiques–. Això no vol dir, però, que l’abús de les credencials educatives i, sobretot, el menyspreu cap als treballadors sense estudis superiors (o de menor estatus) siguin unes pràctiques que no convingui evitar. En això Sandel posa encertadament el dit a la llaga.
