A principis del segle XII hi havia a Barcelona un botiguer que es deia Pere Nolasc, home emprenedor i generós. No negava mai un favor al qui el necessitava, feia “una mercè”, un acte voluntari i gratuït en bé i profit dels seus coneguts. Aquells eren temps de pirates que amb les seves embarcacions, apareixien per la costa mediterrània, atacaven una població i s’emportaven el que podien, béns o persones, que després venien com a esclaus o intentaven cobrar-ne un rescat. Preocupat sempre per la sort d’aquests pobres, hi dedicava una bona part dels seus béns i beneficis. Un dia tingué la inspiració de la Mare de Déu per fundar a Barcelona una ordre amb aquesta única finalitat, rescatar els captius que s’emportaven els sarraïns en les seves ràtzies. Va ser l’ordre dels Mercedaris o de la Mercè.
No entenc perquè a les festes de la Mercè de la nostra Barcelona no es fa record de la Patrona sota aquesta denominació i es busquen icones inconsistents i banals sense tradició ni valors. Potser perquè és un llast d’un temps d’anticlericalisme per part d’amplis sectors socials i intel·lectuals a conseqüència dels lligams que va tenir l’església amb el poder i el diner. Però avui aquesta trista realitat està molt superada pel compromís de milers de cristians amb els col·lectius de presos i exclosos que la societat reconeix. Si ara no hi haguessin aquests voluntaris que fan una mercè constant dins de Càritas i també dels col·lectius a favor del presos als que visiten, ajuden i escolten, la nostra societat segurament presentaria més signes de violències i desigualtats. Espero que algun dia per la Mercè pugui escoltar en els discursos oficials alguna referència als orígens del nom de la nostra patrona i el seu temple no sigui només un lloc d’ofrena de les victòries del Barça. O és que ara això tampoc no es porta?
