Quan vaig estudiar periodisme a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, hi havia una assignatura optativa temuda pels estudiants: Introducció a la Semiòtica. No sé si sabré resumir-ho en dues ratlles però podríem dir que la semiòtica és la ciència que estudia els sistemes de comunicació dels humans i pren els signes com a base per a la seva comprensió. Era un os dur de rosegar però ideal, deien, per a futurs periodistes. Un tal Umberto Eco (1932 -2016) era el seu apòstol amb dos textos envitricollats (Apocalípticos e Integrados i Tratado de Semiótica General). Santa innocència! Vaig suar tinta xinesa per treure-me-la. Feliçment aprovada la llicenciatura, quan vaig saber que Eco havia escrit una novel·la policíaca ambientada a l’Edat Mitjana que era més llarga que un dia sense pa i que contenia fragments en llatí sense traduir, em vaig dir que –per molt bones crítiques que tingués– no em deixaria enganyar de nou. Al final, però, vaig adquirir El nom de la rosa. L’he llegit més d’un cop i, com tots els altres encara el tinc a casa.
Ara acabo de llegir A hombros de gigantes, un recull inèdit de dissertacions per al festival La Milanesiana. Reflexions personals d’aquest intel·lectual italià l’obra del qual és imprescindible per entendre la cultura, la història i el pensament contemporani. Parla, entre moltes altres coses, de la mentida, un dels temes més debatuts de la filosofia del llenguatge, de l’ètica i també de les ciències polítiques. Una qüestió de la més estricta actualitat tant en el camp de la política com en el del periodisme.
Distingeix Eco entre dir falsedats i mentir. Cita el cas de Ptolomeu, quan va assegurar que el Sol girava al voltant de la Terra, per assegurar que era una falsedat però no una mentida. Mentir -sustenta- és dir el contrari del que es creu que passa i Ptolomeu creia de bona fe que era el Sol el que es movia. En canvi, si hipotèticament hagués volgut infiltrar-se en una secta dels que defensaven d’amagat que la Terra era la que girava al voltant del Sol i hagués abjurat del que pensava, hauria dit la veritat però hauria mentit per afirmar el contrari del que creia. No es tracta d’un joc de paraules. La reflexió d’Eco és profunda. Dir una falsedat -conclou- té a veure amb la noció de veritat, mentir és un problema ètic o moral. Es pot ser, per tant, un mentider independentment que es digui o no la veritat.
Ara bé, s’ha de dir sempre la veritat? L’erudit italià confronta Sant Agustí que propugna que no es pot mentir mai, que ni per salvar una vida humana es pot acceptar una mentida piadosa, i Maquiavel que, molt més enllà de la mentida diplomàtica, proclama que el príncep prudent no pot ser presoner de la paraula donada, que “no s’ha d’allunyar de fer el bé, si és possible, però sabent entrar en el mal, si és necessari”. Eco subratlla que en la mentida “concorre no només la consciència de dir el que es considera fals sinó també la voluntat de fer mal”. La lliçó d’un savi. La veritat i la mentida. El Bé i el Mal. Un dilema antic, una discussió actual. En aquests temps de xarxes socials plenes de mentiders compulsius moguts per interessos inconfessables i de falsedats autentificade s a base de mil i una repeticions, ja no sé si sobren santagustins o falten maquiavels. No vull ser apocalíptic però els signes que emeten especialment les xarxes socials són inquietants. I els temps demanen serenor i valentia a la política i també al periodisme. Llegir Eco, qui m’ho havia de dir, ens hi pot ajudar.
