Un home busca un punt de referència. Està confòs. Aquells carrers pels quals ha passat desenes de vegades des de la seva infantesa li són desconeguts. Ha marxat, de fet no sap ni perquè ha sortit, però ara no sap tornar. Una veïna l’avisa que el marit torna a estar desorientat. Ja no sap què fer. Ella és gran i li costa vigilar-lo a tota hora. No la reconeix, però l’agafa del braç i el porta tendrament cap a casa. Ell no s’hi resisteix.
El 21 de setembre es commemora el Dia Mundial de l’Alzheimer, però cada dia 112.000 catalans afectats per aquesta malaltia perden una mica de memòria. Obliden algunes accions quotidianes, alguns noms, algunes cares, alguns records… fins que, de mica en mica, deixen de ser ells. Qui no té memòria no és. La memòria, des del nostre nom fins el nostre passat, ens construeixen. I, sense memòries personals, no és possible crear una memòria col·lectiva la qual poder respectar, transmetre i rescabalar, si és necessari. La memòria és un valor i, per l’home un dels més preuats, però malauradament els metges avui asseguren que no la cuidem prou.
Per reflexionar sobre aquest tema, de la memòria individual, però també de la memòria col·lectiva, comptem amb un personatge excepcional, el psiquiatra Luis Rojas Marcos, al qual un equip de la revista ha anat a entrevistar a Madrid. També participen en el número el periodista, Francesc-Marc Álvaro; la psicòloga Anna Pagès; les neuròlogues Montserrat Alegret i Anna Espinosa, membres de la Fundació ACE i el testimoni de Montse Punsola, membre de l’Associació de Familiars de l’Alzheimer del Maresme (AFAM).
La Memòria
