l passat traumàtic a Espanya té una presència formal en el currículum, si l’entenem com a normativa, però aquesta presència no implica que en la pràctica real d’aula tinga un pes suficient. El currículum ha tendit a confeccionar-se com una successió de temes ordenats cronològicament que suposen deixar la contemporaneïtat per a la part final dels últims cursos. Aquesta realitat fa difícil arribar als episodis de la història més recent amb temps i profunditat. És el cas, per exemple, de l’assignatura de 4t d’ESO destinada a treballar tota la contemporaneïtat d’Europa i d’Espanya, així com l’evolució artística d’aquests segles. Una distribució temàtica que s’ha mantingut en la darrera llei (LOMLOE) i que sol desembocar en un tractament, en el millor dels casos, precipitat i superficial. En referència al Batxillerat, l’assignatura de 1r (Història del Món Contemporani, amb quatre hores) només s’imparteix en la modalitat d’Humanitats i Ciències Socials i és, a més, opcional enfront de Literatura Universal en el cas valencià. Açò suposa que ni els batxillerats de Ciències ni els d’Arts disposen d’una formació, ara sí amb més dedicació horària, en història contemporània.
Per últim, en el cas de 2n de Batxillerat, de nou apareix el problema del temps. Es tracta d’una història nacional (d’Espanya) dels segles XIX i XX, tot i que en algunes comunitats fins i tot s’amplia l’arc cronològic des de la prehistòria. En cap d’aquests casos, és possible atendre amb deteniment la complexitat de la història recent i la memòria democràtica amb tres hores setmanals i, a més, desenvolupar destreses de pensament històric com l’anàlisi de fonts, la línia que marca la darrera reforma de les proves d’accés a la universitat. Aquesta gran quantitat de continguts suposa aplicar un ritme i unes dinàmiques de classe poc donades a l’anàlisi assossegada dels temes, si no més aviat a la superficialitat i a la reproducció narratives essencialistes de la configuració de l’estat nació espanyol.
És cert que hi ha un desconeixement important d’aquests períodes entre els joves? Quines conseqüències pot tenir això? La distribució d’aquests períodes en els diferents cursos de tancament de cada etapa implica un grau de tractament molt baix. A 6è de primària és molt poc habitual que s’hi incloguin de forma efectiva per inseguretat del professorat, falta de formació o conflictivitat del tema. A 4t d’ESO no hi arriba tot l’alumnat, per l’abandonament prematur del sistema educatiu o la finalització de l’etapa per vies no ordinàries. Entre qui sí que finalitza aquest curs, vam detectar fa uns anys un 81 per cent de l’alumnat que no havia treballat el tema en un estudi fet amb Carlos Fuertes (Universitat de València), xifres similars a les d’altres estudis. Pel que fa a 2n de batxillerat, curs que no tot l’alumnat cursa (per fer formació professional, per exemple), el tractament és superficial i precipitat cap a final de curs, en una situació d’estrès prèvia a les proves d’accés a la universitat.
Tenim aleshores una joventut totalment amnèsica? No necessàriament. La realitat és que el jovent no només s’informa per la via escolar, sinó que accedeix a informació de tota mena per diferents vies, especialment per les xarxes socials. Diferents estudis han començat ja a analitzar amb deteniment els discursos històrics presents en xarxes, i conclouen que no podem ser optimistes. Tot i que hi ha divulgadors fantàstics, sembla que els discursos reaccionaris, banalitzadors o directament enaltidors d’un passat dictatorial tenen un gran predicament. Davant d’aquesta onada reaccionària, que fa servir les xarxes com a instrument estratègic per difondre el seu missatge, és necessari desenvolupar des de l’escola una consciència crítica per discernir el que és informació contrastada i el que resulta, simplement, un missatge fals.
Un alumnat reaccionari
El principal perill d’aquesta manca d’informació és la difusió de narratives benèvoles cap al franquisme que enyoren aquest passat, ja siga per desconeixement o per voluntat real. En molts casos, però, aquests missatges funcionen més aviat com una estratègia per expressar desacord amb el sistema actual. Prova d’això són les actituds reactives d’alguns sectors de l’alumnat —i de les seues famílies—, que es manifesten en crítiques al professorat, ús de simbologia feixista, realització de salutacions nazis, etc. Aquesta banalització del franquisme ha arribat a percebre’s fins i tot com a cool i trencadora, un fenomen que també es detecta en altres països amb passats similars. Entre els exemples d’aquestes narratives, que he analitzat en la meua tesi doctoral, destaca la difusió de la idea d’un franquisme que, tot i no reconèixer un règim de llibertats, va portar Espanya a un miracle econòmic. Es tracta d’un discurs revisionista que no es pot sostenir amb un examen detingut de les dades. En el fons, allò que subjau és un menyspreu cap al sistema democràtic, concebut erròniament com una realitat immutable que no es pot perdre. Tot i que és un sistema perfectible en molts aspectes, la democràcia garanteix unes llibertats i un sistema de protecció social que no es van assolir mai sota la dictadura franquista.
Cap on hem d’anar?
Davant d’aquesta situació, que considerem molt greu atesa la rellevància que té el coneixement del passat traumàtic per a la configuració d’una ciutadania activa i democràtica, no sembla que sigui la solució esperar a 4t de l’ESO per atendre aquests continguts. Com algunes bones experiències educatives mostren, és possible avançar el tractament de la Guerra Civil i el franquisme a cursos previs: en el moment de l’estudi de la demografia (exili espanyol, èxode rural…), en l’estudi del sistema democràtic enfront del que va significar la dictadura, de forma interdisciplinària amb altres matèries, i de forma transversal abordant el concepte de memòria democràtica a partir de treballs i projectes de centre. També caldria, a mitjà termini, pressionar políticament per dur a terme els canvis curriculars necessaris per incloure de forma efectiva la història recent en l’ESO i el Batxillerat, tal vegada reconfigurant l’estructura temporal de les assignatures o optant, com altres països fan, per una assignatura d’història dels segles XX i XXI.
A més a més, tota acció passa necessàriament per fer costat al professorat. Un professorat que, acusat per l’extrema dreta en moltes ocasions d’adoctrinar, ha de poder desenvolupar la seua tasca d’educació crítica i democràtica sense temor. Un professorat que ha de tenir prou temps per preparar materials que vagen més enllà dels manuals, tasca moltes vegades subsumida en una gran quantitat d’obligacions burocràtiques i de suport a l’alumnat en aules cada vegada més complexes. S’ha de reconsiderar també la formació, inserint de forma efectiva els continguts d’història recent en els plans d’estudi universitaris i reforçant la xarxa pública d’universitats que ofereixen el màster habilitant per a la docència. Lluny de solucions senzilles, la combinació d’aquestes vies pot ajudar a treballar de forma complexa el passat recent, inserint en les aules les darreres investigacions sobre repressió, exili, perspectiva de gènere, moviments socials i antifranquisme, etc. En definitiva, una aposta per una educació democràtica que no menystinga el nostre passat traumàtic.
Néstor Banderas és llicenciat en Història i professor associat en el Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials de la Universitat de València
