Quan Barcelona va ser escollida per celebrar els Jocs Olímpics de 1992, tothom va coincidir en què era el moment més idoni perquè la ciutat tornés a recuperar el mar. La ciutat comtal no podia viure més temps d’esquena al mar, i la vila olímpica, el nou port marítim o la recuperació de les platges són una prova evident d’aquesta aposta. No podem dir que aquesta hagi estat l’opció de la resta del País. Catalunya des de fa molts anys mira al mar i hem sabut explotar el nostre litoral, fins i tot algunes vegades d’una manera exagerada. Malgrat tot amb el pas del temps ens hem oblidat que el mar, entre moltes altres coses i per damunt de tot, sempre ha estat una via de comunicació entre els pobles i llurs cultures.
Darrerament hem parlat tant de la Unió Europea, de construir un una nova Europa, d’assolir unes cotes majors de benestar social, que sense adonar-nos hem perdut de vista altres realitats que ens afecten i que formen part de les nostres arrels i de la nostra historia. Temps passats els francesos deien de manera despectiva que Europa s’acabava als Pirineus, ara hi hauria moltes persones que canviarien aquesta serralada per la mar Mediterrània. Per a ells la mar ha esdevingut una mena de frontera natural on voldríem que s’acabés la nostra geografia i que més enllà d’aquest límits, s’esborroni el paradigma d’europea.
No podem viure d’esquena als pobles de l’altre riba, ni somiar construir un continent en pau i amb major benestar sense donar la mà a la resta dels pobles mediterranis. No podem obviar els valors enormes que aquelles nacions ens ofereixen d’humanisme, de finor d’esperit, de capacitat de sofriment, de somnis i esperances. Tampoc no hi ha cap dubte de les moltes coses que nosaltres els hi podem aportar. En aquets propers anys ens hem de plantejar quins intercanvis pot haver-hi entre totes les ribes del Mediterrani, i com podem enriquir-nos de totes les cultures que hi conviuen. Europa, en el seu camí de progrés, no pot prescindir de l’aportació d’aquests pobles.
