A Orient Mitjà hi ha en marxa una revolució silenciosa i en contra del patriarcat. La revolució de les dones al món àrab pren forma a mesura que avancen els anys, reivindicant drets tan fonamentals com l’avortament, l’educació o una feina digna. Txell Feixas, ara ja excorresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Beirut, a través del llibre Dones valentes (Ara Llibres) ens aproxima a aquest feminisme.
Després de conèixer totes les dones del llibre, va canviar el seu concepte de valentia?
Quan vaig proposar el títol Dones valentes a l’editorial, es van preguntar per què havia escollit un títol tan simple i senzill. Per mi, té tot el sentit del món i resumeix perfectament el que vol ser aquest llibre. Jo vinc de Cal Pere Valent, una masia del Penedès. Des de petita, la gent m’ha conegut com la Pere Valenta Xica, per tant, el terme valentia sempre ha estat present a la meva família. Un cop vaig arribar a Beirut, tant el terme valentia com el concepte de dona, em van explotar a les mans perquè vaig descobrir un altre tipus de valentia, més quotidiana i rutinària, però igual d’heroica, perquè posava cada dia en perill les seves vides.
Tenim una imatge tergiversada de les dones al món àrab?
És un llibre que m’hauria agradat llegir abans d’anar al Pròxim Orient perquè ens permet adonar-nos de la pila de prejudicis que portem a la motxilla sense saber-ho. El primer error és entendre que només hi ha un tipus de dona al món àrab, quan és un lloc divers i complex que s’entén a través de diversos països, religions i cultures. Simplificar-ho a una única dona és un error, però jo mateixa, abans de viure aquí, també ho hauria simplificat a una dona amb mocador, submisa i passiva. Al cap dels anys, m’he adonat que venia carregada de prejudicis i de patriarcat. La primera passa és reconèixer aquests estereotips i construir una narrativa que vagi d’acord amb la realitat.
La revolució de les dones al món àrab és equiparable a la revolució feminista dels últims anys a la resta del món?
És comparable, però cadascuna porta el seu ritme i s’ha de deixar fer. Les dues són complementàries, però cadascú ha de fer la seva lluita, que pot ser compartida, però amb el ritme que es pugui i que et deixin. Ens hem de complementar, no alliçonar. Anar a l’una.
En el conjunt d’històries que relata s’hi pot entreveure un feminisme latent.
Efectivament. En molts casos hi ha un feminisme conscient i ideològic triat, i en molts altres un feminisme de supervivència en què la dona no et sabria explicar què és el feminisme. Moltes no troben ni admirables els seus gestos rutinaris, que per mi són grans heroïcitats; quan els explicava que formarien part del llibre Dones valentes em miraven amb cara d’incredulitat, ja que no entenien per què la seva història, basada en la supervivència, havia de formar part d’un llibre sobre valentia.
Un dels fets més sorprenents és com, en aquests països, s’ha normalitzat la constant vulneració de drets humans.
Això encara m’ho segueixo preguntant. Allò que més m’ha sobtat de viure al Líban és que una part dels ciutadans tenen a casa les mal anomenades maid (criades). Són dones abusades laboralment: treballen a diverses cases, tenen un sou dolent, els donen per veure l’aigua de fregar, mengen com animals, les fan dormir en balcons o en un altell damunt del lavabo. Molts cops també són abusades sexualment pel marit de la casa o pels nens, fins al punt que moltes se suïciden tirant-se pel balcó o prenent pastilles. Això que és tan dur, a mi em sorprèn que s’hagi arribat a normalitzar. Tothom ho sap, però la societat libanesa mira cap a un altre cantó. Existeix una connivència de forma molt inexplicable.
Quines responsabilitats se li pot exigir a la comunitat internacional?
La comunitat internacional ja té les seves històries i és una cosa que s’ha de fer des del país mateix. El govern hauria de tallar de soca-rel aquest tipus de comportaments, regulant molt més les agències intermediàries. Però, el govern libanès no ho regularà, ja que el negoci de les treballadores domèstiques mou milions de dòlars i el Líban és un país en crisi. Els estats emissors d’aquestes noies tampoc ho pararan perquè les treballadores domèstiques envien moltes remeses de diners cap a les seves famílies. Entre un govern que no vol perdre diners i uns països que en volen rebre, els drets humans queden penjats en un llimb on ningú se’n recorda.
Les dones i els infants són les principals víctimes de la guerra. Quin paper considera que juguen les dones en la unió i reconstrucció de les societats?
Amb aquest llibre volia fer justícia a unes dones que em van regalar la seva dignitat, obrint-se i explicant-me històries molt dures. A la vegada, volia fer un llibre on la dona estigués al centre, que no fos un apèndix per donar color a una peça sobre un conflicte. Això ha passat al llarg de la història perquè les zones de conflictes les han explicat els homes i la informació s’ha dirigit a ells. Ara, però, en aquesta regió, hi ha més dones periodistes corresponsals i la narrativa va canviant, ja es comença a posar la dona al centre.
Com a periodista de TV3 i Catalunya Ràdio a Beirut, segurament haurà viscut situacions masclistes. Com és exercir el periodisme en aquests països?
Efectivament, sóc dona i visc en una situació patriarcal i masclista, però sempre afegeixo que sóc estrangera i periodista, i, per tant, l’impacte del sistema contra la meva persona no és el mateix en comparació a les dones locals. No té res a veure. El fet de ser estrangera i periodista em protegeix en bastant grau de totes les coses que els passen a les dones del Pròxim Orient. Així i tot, evidentment que em trobo amb situacions de discriminació, que ara ja assumeixo amb un somriure resignat, per exemple, quan un home no vol mirar-me els ulls mentre l’entrevisto. A banda de tot això, ser dona també és un avantatge. El llibre Dones valentes és com és perquè sóc dona i, davant d’una dona, les altres dones et veuen com una aliada i s’obren a explicar-te moltes més coses. Dubto que un home hagués pogut escriure Dones valentes. Em quedo sempre amb l’avantatge, i no amb els inconvenients.
