Sóc molt donada als balanços i retrospectives. M’agrada, al cap d’un any, per exemple, d’una data significativa, fer-ne una valoració. Trobo que el fet de ser conscient de guanys i pèrdues et pot donar perspectiva. No em proposo fer un resum del meu any, però , al llarg d’aquest estiu que encara no ha acabat, ja he arreplegat més d’un motiu per creure que he crescut i ampliat horitzons.
Al juliol he tingut l’oportunitat de treballar amb un infant amb espectre autista. Li dic així perquè no sé si hi ha cap nom que pugui definir-ho millor i que no sigui o massa carrincló o del tot tècnic i enrevessat. Era un noi intel•ligent, amb una memòria visual prodigiosa (se sabia tots els horaris de memòria i no feia cap falta d’ortografia, per exemple) però que tenia una relació desconcertant amb el món que l’envoltava. No duia a terme les tasques més bàsiques ni sabia relacionar-se amb la resta de companys i necessitava estímuls d’acció-reacció i una gran anticipació per tal de desenvolupar-se. Aquest podria ser un cas força paradigmàtic, no sobta, la veritat. Allò que a mi em va trencar realment els esquemes era la seva relació amb el menjar. Per ell menjar no era important ni ordinari. Tot al contrari: era conflictiu i estranyíssim perquè es tractava que quelcom exterior, un cos aliè, entrés dins un mateix. Sembla absurd però aquesta visió em va donar una perspectiva nova, una entrada a una materialització del món, inaudita i fins llavors mai plantejada. El contacte diari amb la realitat quedava esquerdat per un acte gairebé caníbal amb el món.
Aquest noi, sense saber-ho, em va regalar una lliçó de filosofia sobre els límits del propi cos i la resta de materialitat. I la grata satisfacció que encara ens podem sorprendre del què passa sota la petita superfície rugosa d’aquest planeta.
La lliçó del meu estiu
