Si busquéssim una imatge per il·lustrar aquest tema, La Liberté guidant le peuple de Delacroix seria molt adient; justament la va pintar arran de la revolució del 1830. Les revolucions tenen una èpica, una mena de romanticisme que Delacroix va saber captar com pocs. No és necessari ara mirar enrere i opinar sobre les anomenades “revolucions” francesa, russa, xinesa o del 68. No cal insistir en com les revolucions van generar canvis importants a les respectives societats.
Voldria fixar la mirada en un element vinculat a les revolucions: el paper dels líders. A tots me’ls miro de reüll, tal vegada perquè recordo un jove que era el peix que s’enduia l’oli: tothom callava quan ell parlava, però darrera d’aquella verborrea s’amagava un xicot egocèntric, immadur, poc treballador, però amb gran intuïció i capacitat de convicció. No va passar mai de funcionari gris, però tota la vida va continuar amb el seu posat de defensor de les causes perdudes.
Aquest tipus sociològic és comú, als moviments, plataformes, partits… i també a les revolucions. Costa trobar gent que tiri del carro gratuïtament i posi la seva intel·ligència, coratge i valors al servei de causes nobles i justes. Sembla com si els humans no fóssim capaços d’organitzar-nos i necessitéssim sempre un Moisès assenyalant la Terra Promesa. Com sovint ens embadalim amb certs personatges que són ídols amb peus de fang!
Estic convençuda que la veritable revolució vindrà de la mà de la gent d’arreu perquè aquesta prendrà consciència que apostem per a una nova manera de fer riquesa, de mantenir relacions econòmiques, de governar, de decidir el que ens convé i el que no o escriurem el darrer capítol de la història. Mirant endavant, com la protagonista del quadre, espero veure la Llibertat guiant el poble amb la voluntat de construir un lloc on tothom hi càpiga en igualtat de condicions.
