Cada any milers de refugiats, degut a la pobresa o a la guerra, deixen la seva llar (casa, ciutat, país…) per iniciar un viatge de milers de quilòmetres fins a les portes d’Europa a la recerca de benestar. Catalunya, durant la darrera crisi econòmica, ha encapçalat el rànquing espanyol en nombre de desnonaments. Milers de famílies han hagut d’abandonar la seva casa davant la impossibilitat de fer front als deutes. I, degut a la manca d’oportunitats laborals, els darrers anys, milers de joves han marxat a viure i a treballar a altres països. D’aquí uns dies, però, com recorden els anuncis, alguns dels protagonistes d’aquesta diàspora, tornaran temporalment a casa per celebrar les festes nadalenques.
La casa, ja des de la prehistòria –en aquell temps encara eren coves–, ha estat sempre un espai molt important pel creixement de l’home, encara que potser només ha estat en moments difícils com els actuals, quan moltes persones no han pogut gaudir d’aquest dret, que realment hem estat conscients del paper que representa per a la individu. La casa és, en primer lloc, un espai de protecció, dins d’ella ens aïllem dels perills del món. Des dels fenòmens atmosfèrics, fins de la pròpia violència humana. A casa, ens sentim còmodes; lliures de les pressions exteriors. La casa és la cèl·lula més petita d’un món personal concèntric que pot ser tan ampli com es vulgui. És un lloc particular des d’on observar el món.
Molts diccionaris no fan distincions entre els termes casa i llar. Els usen com a sinònims. Però la paraula llar, a diferència de casa, s’associa al foc, a l’escalfor. Els arqueòlegs, en un jaciment, conten els focs per saber aproximadament quantes persones vivien en un poblat. Sense calidesa, no hi ha llar. En una casa freda no ens hi sentim a gust. L’escalfor genera recolliment i intimitat, dos valors bàsics d’una casa. El caliu és el que ens provoca la necessitat de tornar. La llar és com un imant. Cada vespre volem recuperar la sensació de sentir-nos novament bressolats per un ambient conegut, acollidor, dolç. La casa és un espai on les petites coses, les foteses quotidianes, no sabem ben bé perquè, ens fan sentir bé. La llar és un lloc on recarregar les forces físiques i espirituals.
Hem de ser conscients que avui no tothom pot gaudir materialment d’un goig d’aquesta magnitud. De vegades, la llar només és un record. Aquella casa que vam deixar, aquell país que vam abandonar, aquella terra que ens va veure créixer… Per això aquells que podem cada dia, tornar a casa, tenim actualment el deure de ser hospitalaris i obrir les portes de casa.
