Si un lema ha triomfat a les societats occidentals del segle XX ha estat el “fes-te a tu mateix”. Una aposta per l’autonomia i l’individualisme, per la construcció de l’home com un ésser desvinculat del món i dels qui l’envolten. Són molts els professors universitaris, filòsofs, empresaris i coachs que defensen aquesta idea. Per exemple, el nord-americà Stephen Richards, autor del supervendes Los siete hábitos de las personas altamente efectivas, afirma que “una victòria privada precedeix una victòria pública”. És a dir, la darrera capa que embolcalla l’home és la independència. De fet, només acceptem i confessem obertament que l’home és dependent en dos moments de la vida –durant la infantesa i en la vellesa– o en cas de malaltia o discapacitat; tots ells períodes en què la persona es troba en estat de vulnerabilitat. I això genera preguntes: entre la fase inicial i final de la vida, no som dependents?
Resulta evident que l’home, en l’edat adulta, també segueix depenent dels altres per garantir la seva supervivència perquè com recalca Joan Carles Mèlich “l’autosufiència no és pròpia de la vida humana”. I, doncs, per què no acceptem aquesta dependència? Perquè l’acceptació que l’home és un ésser dependent per naturalesa comporta admetre la nostra vulnerabilitat. Reconèixer el que realment som. La filosofa nord-americana Martha Nussbaum parla de “vulnerabilitats positives i negatives”: un home malalt és vulnerable, però també ho és un home que estima. I, per tant, no podem obviar una altra pregunta: per què ens costa tant reconèixer aquesta feblesa i enderrocar la visió del superhome que nosaltres mateixos ens hem construït? Ara bé, si no som autònoms, dependents o independents, què som?
Els darrers anys, a causa de la globalització i de la tecnificació del món, s’està imposant amb força la idea de la interdependència; un pensament que veu la societat i el món en forma de xarxa, horitzontal. Ni els homes són plenament autònoms, ni els països completament independents. Tots, homes, estructures, organitzacions… som interdependents. Un fenomen que avui té lloc en una punta de món repercuteix a un altre. Una acció meva afecta els altres i viceversa. Es parla d’interdependència ecològica, econòmica, social, política, cultural… a tots nivells. Apostar pel valor de la interdependència avui no suposa només una nova manera de veure el món, sinó una nova forma de ser, estar i estructurar el món. La interdependència replanteja la visió que un té de l’home i de la societat, una aposta en la qual valors com la cura, l’hospitalitat, la comunitat, la dignitat, la justícia, l’equitat o el tracte adquireixen més importància.
