Em dedico a ensenyar filosofia en un institut. Bé, en realitat, em dedico a “ensenyar”: amb això ja n’hi hauria prou. Podem ensenyar “qualsevol cosa, tantes coses”, i és ben bonic fer-ho. Una de les anècdotes que recordaré tota la vida em va passar a Madrid, quan treballava allà, en una escola pija. Era prou jove perquè el que comentaré sigui impossible d’identificar, i tampoc és tan exclusiu: un noi de família molt benestant, a la sortida d’una classe d’ètica de 1r de Batxillerat, em va confessar que aquell cap de setmana –als seus setze anys–, havia vist la malícia per primera vegada a la seva vida.
Sortint d’una discoteca –també pija, és clar–, el Pachá del Madrid de finals dels noranta, uns pispes li havien pres el rellotge i el mòbil, amenaçant-lo amb una navalla. Tot normal i corrent, oi? No li vaig fer més cas, però –com a les escenes de les pel·lícules– quan semblava que ja ens n’anàvem cadascú a la seva classe, es va aturar i dir: “per cert… quan ja els ho havia donat tot, i estava aterrit, en girar-me, amb la navalla, em van fer un tall al braç”. Aquest alumne, amb uns ulls enormes, em va mirar i exclamava: “Profe, em van fer mal… volent!”. I em preguntava –alguns pensen que els de filosofia sabem de tot–: “Per què ho van fer?”.
Aquest adolescent comunicava que “aquella nit” va ser la primera de la seva vida –amb setze anys!– que va descobrir que hi havia gent “dolenta”. Tota la seva vida havia viscut –com Siddharta Gautama quan era nen, o potser molts de vostès– envoltat en un núvol de bondat, amor, contemplacions i somriures. Segurament també una mica consentit, de “família massa rica i perfecta”. Acabava d’adonar-se, què era la “malícia”. Havia perdut la innocència. Segur que tots ens ha passat una primera vegada en què ens hem topat amb algú dolent. Però tots hem d’ensenyar –filosofia o el que sigui–, hem d’ensenyar a viure. I cal reflexionar-hi: què en sabem d’això? Hi ha malícia, hi ha dolenteria –”pecat”–? Com s’explica?
Tres preguntes d’abast filosòfic: (a)Podem justificar-nos quan actuem malament? I no només perquè no ens enxampin o castiguin, sinó davant la pròpia consciència?; (b) quan érem més jovenets no érem tant dolents? O sí? Ser bona persona és “natural”? i la més terrible, (c) Per què actuem malèvolament? Quelcom falla?
Confio que l’alumne de finals dels noranta tingui ara el coneixement, la maduresa i la responsabilitat
Les dicotomies extremes per respondre aquestes tres preguntes les hem potser estudiat al Batxillerat: (a) només tenim justificació si estem absolutament condicionats, fruit de la penosa vida que duem o de les males influències, per “determinismes socials o d’algun tipus” (Bourdieu), però hem d’assumir la responsabilitat dels nostres actes lliures (Sartre); pel que fa a (b): o naixem “dolentots” (Hobbes), sent com “llops envers els altres”, o bé seríem bonassos com els infants (Rousseau), i seria la societat la que ens espatllaria i faria sorgir l’orgull, la gelosia, i la resta; pel que fa al perquè, (c) o bé troben plaer en la malícia i la perversió (Agustí) o és només un simple problema d’ignorància (Plató). Segons aquest grec, i el seu mestre Sòcrates, qui és èticament “malvat” no hauria de ser dut a una presó, sinó a una “escola”, ja que –pobrissó!– no se li hauria explicat què és el bé, li manca formació.
Entre els extrems esmentats hi deu haver força “zones grises”. Sigui com sigui: ens cal més filosofia, més reflexió. D’una banda perquè, tot i que seria coherent que qui fa el bé sigui feliç, ambdues situacions no són el mateix. D’altra perquè no hem de ser il·lusos: la gent que vol fer el mal es guien per la voluntat, no és només “ignorància”. I finalment, la justificació exterior de la responsabilitat en el mal que fem (soc pobre, han abusat de mi, m’he de buscar la vida, o qualsevol altre tipus de “semideterminisme”), no ens n’eximeix.
Hi ha molt camí a recórrer cap a una autonomia moral seriosa: confio que el meu alumne de finals del noranta hagi adquirit el coneixement, la maduresa i la responsabilitat ètiques, amb l’ajuda d’altres. Tots ensenyem.
