En general, tots som conscients que ningú no hauria arribat a ser un adult si prèviament no hagués estat un infant. El gran misteri d’una persona al llarg de la seva infantesa rau en la seva indigència, en la seva vulnerabilitat. Per definició a l’infància una persona està en mans d’altres éssers humans. Aquesta mateixa indigència ha fet que els infants hagin viscut, i visquin encara, les situacions més inversemblants. Avui podem trobar-nos amb des dels nens més malcriats, que fan el que volen i a qui ningú posa cap mena de límits, fins als nens maltractats, que pateixen tota mena d’abusos per part dels adults. I és que, a les darreres dècades, el tema dels infants ha passat a ser prioritari i han adquirit un gran protagonisme en la vida familiar i social. Etimològicament infant vol dir “el que no parla”, però avui en dia, el nens es fan sentir i molt.
A Europa, el fet que les famílies tinguin com a mitjana un o dos fills, i que arribin en una edat força madura dels seus pares, ha ajudat a que els infants hagin ocupat d’una manera desmesurada el centre l’atenció de les famílies. Han esdevingut els “reis de la casa” i alguns en diuen “petits dictadors”. Volem que no hagin de patir gens i els volem estalviar tant qualsevol frustració, que procurem saciar qualsevol necessitat. Com expressa el professor Ferran Barri: “És molt important que els infants aprenguin a estimar-se i a estimar, només així seran capaços de respectar i fer-se respectar. En un primera fase l’infant es percep com a centre de totes les coses i considera el seu entorn com una perllongació d’ell mateix. Tothom està al seu servei, té totes les necessitats resoltes i veu satisfets els seus desitjos. Però a mesura que va creixent, va veient que existeixen altres persones que també tenen desitjos i opinió, i que són tan importants com ell”.
Els nens que viuen en un ambient afectivament càlid tenen els recursos suficients per créixer com a persones equilibrades, capaces de suportar les adversitats que la vida comporta. Però l’excés de sobreprotecció, fruit de la por dels pares, fa d’aquests infants persones incapaces d’assumir qualsevol adversitat, i davant d’elles reaccionen exigint, als pares i a la societat, que resolguin els seus conflictes. No pot ser que l’infant aconsegueixi imposar sempre el seu criteri. És tasca de tota la societat que els nens siguin conscients de la seva pròpia realitat i de les seves imitacions.
