La independència noviolenta de Finlàndia

Finlàndia era un Gran Ducat que Suècia va conquerir el segle XII, però a inicis del segle XIX va ser cedit a Rússia, que li va concedir autonomia per a la política interior. Aprovava les seves pròpies lleis a partir d’un Parlament autònom reconegut pel Tsar, el qual era alhora rei de Finlàndia, mentre la Cort Imperial russa tenia competència en la política exterior, però els tsars russos eren a l’hora reis de Finlàndia. Així va ser durant 80 anys, en què Finlàndia va viure una època de creixement; però a finals del segle XIX la inestabilitat a Rússia va portar els seus dirigents a assumir idees imperialistes i paneslavistes, tot imposant mesures de russificació.

En el cas finès, el tsar va anul·lar lleis del seu Parlament, s’imposà el rus en el funcionariat i es portaren a terme algunes accions com el control d’empreses públiques finlandeses, fins al punt que va ser nomenament el general Bobrikov, conegut pel seu radicalisme rus, com a governador general de Finlàndia. Decretà que les tropes fineses serien integrades en l’exèrcit rus i enviades a qualsevol província de l’Imperi.

El Parlament Finlandès ho va rebutjar de ple i el tsar va decidir que s’adjudicaria personalment el dret a establir l’ordre del dia del Parlament, fins al punt de reduir-lo a un cos consultiu. Malgrat les protestes del Parlament i el Senat i de la ciutadania en general, el tsar executà una dura repressió, tot abolint drets civils de llibertat d’expressió i reunió, deportant advocats i jutges que no complien les directrius tsaristes, substituí alcaldes, governadors de les províncies i policies per personal rus, i tot fent obligatori l’ensenyament del rus a les escoles.

Però la resposta dels finlandesos va ser pacífica, perseverant i noviolenta, basant-se en els principis de la desobediència civil, cada vegada més massiva malgrat la repressió: la meitat dels homes cridats a files per Rússia no es van presentar, els representants oficials es negaven a signar papers oficials russos, els jutges no aplicaven les noves lleis russes, les famílies no enviaven els fills a les classes de rus. D’altra banda, es va crear una societat patriòtica per a organitzar manifestacions, redactar cartes, contactar amb l’exterior i oferir ajut als afectats per la repressió.

Professors finesos recomanaven als seus alumnes que s’involucressin en resistències passives, i molts pastors luterans predicaven que els fidels servissin pacíficament els interessos nacionals. Durant 5 anys els finlandesos s’aplicaven en la desobediència civil, per la qual cosa el governador rus va iniciar tàctiques per a provocar violència i desordre, de mans de russos a sou, per atemptar inclús contra les autoritats russes finlandeses. Això agreujà la situació social i fou un bon pretext per a incrementar la repressió i la russificació del país, fins al punt que alguns joves finlandesos s’enrolaren en les onades de violència, fomentats pel Partit Socialrevolucionari Rus, que els passava armes per tal d’engegar una revolució obrera. Tot plegat provocà atemptats, entre els qual un que va assassinar el governador rus.

El proletariat finlandès entrà en escena i aturà completament el país amb vagues generals indefinides que col·lapsaren l’economia, la indústria, els transports i les comunicacions. La crisi de la Revolució Russa i de la Primera Guerra Mundial arribà quan Finlàndia ja estava preparada per a esdevenir un estat independent, i així fou: pacífica davant la guerra, noviolenta davant la violència i desobedient davant l’opressió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.