Tots els nens del món somnien en anar a la platja quan arriba la calor, especialment aquells que la tenen ben a prop, pels quals és la cosa més usual del món. A vegades, però, la política i els conflictes entre nacions (o a l’interior d’un propi estat) per molt que la distància entre el lloc de residència d’un dels seus ciutadans sigui molt propera al litoral, això és a la pràctica impossible.
És el cas dels nens que viuen en els territoris ocupats per israel a Cisjordània, des de 1967. Si bé l’altra zona d’aquests territoris ocupats -la franja de Gaza- té accés directe al mar, en el cas del territori més extens, tocant a Jordània, els nens i nenes que hi viuen no poden accedir a les platges israelianes amb facilitat (tampoc a les de Gaza, tot i que tèoricament formen part d’una mateixa unitat político-administrativa; el conflicte intrapalestí entre els dos territoris que fa deu anys que es va evidenciar tampoc ho permet).
Però una Organització No Governamental formada per ciutadanes israelianes intenta posar-hi remei, ni que sigui molt parcialment, cada estiu. I organitza visites des de Cisjordània fins a Tel Aviv, la gran ciutat israeliana, situada a la costa. Es diu Min al-Bahar (‘del mar’, en àrab) i aconsegueix fer possible un trajecte que amb l’ONG dura només una hora però que si les famílies palestines fessin soles, seria gairebé impossible. Ho radiografia aquest dissabte la periodista Ana Alba per al rotatiu El Periódico. J. S.
