La Ciència és un referent obligat en molts temes. La Biologia mostra que l’adaptació és clau en l’èxit evolutiu. La nostra plasticitat psicològica i social fan del tot incert el fixar una o la naturalesa humana. Els estudis antropològics de pobles primitius (els de DeVore sobre els nòmades !Kung, caçadors i recol·lectors del desert del Kalahari) conclouen que igualtat i solidaritat són inherents als grups humans.
Tanmateix, arqueòlegs com Pettitt fan notar la jerarquia i luxe desigual present ja en els primers enterraments (una desigualtat atàvica encara avui present en el monumentalisme funerari).
Marx diu que la base material —l’Economia— genera les idees i representacions del món. Però les idees i la reflexió subseqüent retornen al món i el canvien. La igualtat deu ser un destil·lat evolutiu que cal equilibrar amb altres valors com la llibertat, la fraternitat/humanisme (vet aquí el lema de la Revolució Francesa), o la justícia i la democràcia.
Fer imperativa la igualtat erosionaria les llibertats individuals: si tothom ha de fer el mateix, aleshores ningú pot cercar resultats diferents i gaudir-ne. També la llibertat sense contrapesos atemptaria contra la igualtat, com fora el cas d’un mercat lliure sense restriccions. Els excessos porten a la ironia segons la qual tothom és igual (o lliure), però que uns ho són més que d’altres.
Stiglitz afirma, en El preu de la desigualtat, com la societat dividida [desigual] d’avui amenaça el nostre futur perquè provoca més injustícia, més delictes, més problemes de salut i de cohesió social, i alhora fa baixar l’esperança de vida i el nivell educatiu.
Però en La resposta liberal, diversos autors argumenten com la no-regulació i la llibertat màxima són l’antídot del proteccionisme que beneficia els ja més afavorits. Un exemple seria l’efecte injust de subvencionar taxes universitàries: provoca més desigualtat perquè la majoria de qui fa estudis superiors és d’origen benestant.
