Hi ha notícies que ens repelen. Homes decapitant altres homes. Homes violant a dones. Homes autoimmolant-se en mercats i sales de concerts. Joves disparant indiscriminadament en universitats. La llista és llarga. Però totes aquestes accions tenen una cosa en comú: el protagonista de la història és un home. Un ésser de la nostra mateixa espècie que ens sorprèn per la seva crueltat.
Per altra banda, en canvi, de vegades hi ha notícies que ens emocionen pel seu alt grau de compassió, solidaritat, empatia. Homes disposats a sacrificar-se pel benestar dels altres. En aquest sentit, també serien centenars els actes d’altruisme que podríem exposar. I, doncs, com descriure l’humà si tan és capaç de cometre actes que ell mateix descriuria d’humans com d’inhumans?
La humanitat evoluciona. Per exemple, gràcies a la lluita de moltes persones alguns valors han esdevingut drets. Amb el temps, individualment i col·lectivament, hem après a ser humans, però mai ens hem desempallegat de la part fosca de la nostra espècie. Al final de la Primera Guerra Mundial tothom va perjurar que la història no es repetiria, però anys més tard els soldats tornaven a morir al cor d’Europa i a diferents punts del planeta. I, des d’aleshores, les guerres han estat continues. Potser ens hem de rendir a l’evidència que l’home és un ésser de clarobscurs, però no podem deixar de treballar perquè els valors positius siguin majoritaris.
L’home, que s’autodefineix com un ésser intel·ligent i emocional, és capaç de cometre accions de barbàrie contra la seva pròpia espècie que fins i tot un animal, basant-se en l’esperit de defensa i protecció de la manada, no faria. És evident que el fet de reconèixer-nos humans ens aproxima, però de vegades la imatge no és suficient, hi ha molts altres elements que ens separen: la religió, la cultura, les fronteres, etc. Per això ens preguntem: És possible establir uns valors mínims definitoris de la condició humana assumibles i defensables per totes les grans cultures i cosmovisions del món amb la voluntat de construir una noció conjunta d’humanitat? La Declaració dels Drets de l’Home va ser un intent en aquest sentit, però potser ha arribat el moment de fer un pas més o reivindicar seriosament un text que sovint no es contempla.
Segurament plantegem més preguntes que respostes, però el camí de la humanització de la humanitat és llarg i infinit i en aquest moment, quan es torna a parlar de xoc de civilitzacions, creiem necessari preguntar-nos: què tenim en comú els éssers humans? Realment és possible parlar d’Humanitat?
