A Catalunya, com en altres parts d’Europa, falta sang per atendre totes les necessitats sanitàries, especialment pel que fa al plasma. Tot i que tenim un sistema segur i eficaç d’obtenció de sang a través de donants generosos, en determinats períodes de l’any necessitem més sang de la que s’obté de manera altruista. Aleshores la comprem a tercers països, sobretot als Estats Units, que són exportadors d’hemo-derivats amb finalitats mèdiques. La raó d’aquest superàvit sanguini dels americans és que allà l’obtenció de la sang és remunerada. I, per tant, tenen molts més donants que nosaltres.
Com es por intuir, la hipocresia moral està servida. A casa nostra, considerem que pagar per l’obtenció de sang és immoral; i ho prohibim legalment. En canvi, quan tenim dèficit del preuat líquid vermell en els nostres bancs, l’importem tot pagant a les empreses intermediàries, sense saber ni tan sols si alguna part de la inversió va a parar als donants originals.
Hi hauria una manera molt fàcil d’evitar aquesta hipocresia: negar-se a comerciar amb la sang dins i fora de les fronteres. Ara bé, el cost moral seria terrible: deixar morir milers de malalts amb l’argument que la nostra ètica ens impedeix pagar les persones per una part del seu cos. La hipocresia imperant, que sens dubte salva vides, també existeix en altres camps de la medicina. Per exemple, moltes persones consideren que és moralment intolerable investigar amb cèl·lules mare o amb embrions humans, però si els seus fills requereixen un tractament mèdic o un medicament que s’ha obtingut amb aquest tipus d’investigació, no conec a ningú que es negui a acceptar-lo al·legant objeccions morals.
Hi ha una altra solució a la situació actual: augmentar les donacions altruistes. Tant de bo tingui èxit! Però, i si no és així, com fins ara? Aleshores torna la hipocresia. ¿Tenim alternatives que no passin per la compra directa de sang al donant, que acaba afavorint l’explotació i la desigualtat social (el mercat de sang, als Estats Units, es nodreix principalment de donants pobres i negres)? Una opció consisteix a reduir impostos als donants o a premiar-los amb tiquets per a espectacles i serveis culturals, de manera que els rics també se sentin atrets per ser donants. És clar que això desvirtua el somni d’una donació completament altruista. Tanmateix, existeix alguna acció humana d’un altruisme pur? El suposat donant altruista, ¿no vol obtenir també alguna satisfacció com ara ser beneficiari en el futur, trobar-se bé amb si mateix o compensar algun sentiment de culpa? Una altra opció, més radical, és obligar a tothom a ser donant de forma equitativa. ¿No seria això l’autèntica expressió de la justícia i la solidaritat, com quan es recapten impostos o s’obliga a ajudar a un accidentat si no hi ha una millor alternativa? Al cap i a la fi, el cost personal de donar sang és molt baix i el benefici és el més gran que es pot imaginar: salvar vides humanes. No ens podem enganyar per més temps. L’actitud actual és infantil i moralment barroera. No és assenyat amagar-se sota l’ala. Quan rebem una transfusió de sang que salva la nostra vida o la d’un familiar volem pensar, cofoiament, que darrera d’aquesta donació hi ha hagut un esperit altruista. En moltes ocasions és així, però no sempre. Ignorar la realitat ens ajuda a ser més feliços, però no a ser millors persones, més lliures, més responsables i més adultes.
Quan rebem una transfusió de sang volem pensar, cofoiament, que darrera d’aquesta donació hi ha hagut un esperit altruista. En moltes ocasions és així, però no sempre
