Escric aquest article en una habitació d’hospital, on em trobo per circumstàncies de la vida acompanyant un familiar. Fa escassament quaranta-vuit hores que ha esclatat una guerra a Israel i molts temen que pugui iniciar la gran guerra mundial que tantes vegades s’ha anunciat en aquest convuls temps que ens ha tocat viure. Aquesta guerra no ha començat abans-d’ahir, sinó que procedeix del passat i irromp en el present, encara que hem de fer tot el possible perquè no aconsegueixi determinar el futur. Té causes concretes i tindrà conseqüències específiques. Però igual que la resta de les guerres, quan es contemplen amb perspectiva històrica, després del primer moment d’estupor, aquesta revela el mateix que totes les altres: que l’horror que comporten no és imprevisible, ni tampoc una cosa nova. Ve de lluny i no s’aturarà aquí.
El que estem veient aquests dies és el fruit a llarg termini d’una dilatada història de dolor i mal, infligits i patits en nom de les creences religioses, que sembla justament contravenir la màxima de no prendre el nom de Déu en va. I aquesta guerra, alhora, també és el fruit immediat d’un atac terrorista tan sagnant i cruel que costa trobar adjectius per descriure’l. Com acostuma a passar amb aquesta mena d’articles intempestius, on ens obliguen a pensar sense temps ni energia en moments de desbordament personal, però que, al mateix temps, també ens condemnen a parlar del que hi ha voltant (perquè qualsevol altra consideració semblaria insuportablement trivial), una no sap ven bé què escriure i comença precisament així, d’una manera vacil·lant, impotent, exploratòria, esgotada, preguntant-se sobre el sentit d’articular paraules quan els fets la sobrepassen. Per a què parlar? Com fer-ho sense contribuir al soroll eixordador? Des de quina posició i amb quins compromisos?
Totes, em temo, són preguntes difícils de respondre, però si d’alguna cosa serveixen les paraules que expressen la nostra incapacitat de parlar és precisament per apuntar al que hi ha més enllà, per assenyalar que hi ha coses que les paraules no descriuen de manera incontestable. Per tant, hem de desconfiar de les paraules i, alhora, confiar que aquest mateix dubte ens permeti fer-les servir amb responsabilitat. Aquest poder de la paraula consisteix justament en aquesta paradoxa: de dubtar sobre el que es pugui dir, i que el fet de callar serveix per generar un espai on el temps s’aturi uns segons i ens permeti pensar, respirar fondo i cessar interiorment la por i la fúria, i recobrar la força del silenci. Aquests segons són el que desitjo compartir amb la persona que ja hagi arribat a aquestes línies. I és que no és secundari, benvolguts lectors o lectores. Mireu, tot el soroll i la fúria de les xarxes socials i dels informatius ara mateix. El que us demano és que us atureu amb mi uns instants, que mantinguem junts el silenci i pensem en tot el baluern que ens envolta i en si desitgem, o no, afegir paraules al mateix com a munició. Farien bé els mitjans a plantejar-se si avui dia són el que diuen ser: mitjans de comunicació o d’incomunicació.
No pretenc parlar sobre aquesta guerra amb una opinió més. I menys encara, pretenc que es pugui resumir en el marc d’una pàgina. El primer que hem de fer és preguntar-nos què estem disposats a percebre, a veure i a sentir, abans de pensar o dirimir de quin costat diuen que ens hem de situar. Contemplem el dolor. Aleshores, inevitablement, haurem de mirar a banda i banda i entendre que només n’hi ha una: la del mal que pateixen civils a un costat i a l’altre, la d’una autèntica matança dels innocents. L’única veritat incontestable d’una guerra és que és una desgràcia, la màxima desgràcia. Us confesso que prefereixo estar mussitant paraules amb molt poc sentit i no tenir més per oferir-vos que un silenci, abans que fer servir la paraula de qualsevol manera.
