Segurament ara fa algunes dècades ningú s’hagués imaginat les grans transformacions que el món experimentaria en un període de temps tant curt: importants règims polítics han caigut, murs inamovibles han estat enderrocats, avenços tecnològics i científics han plantejat noves formes de concebre la realitat i han encetat nous debats ètics, estructures socials tradicionals han trobat altres formes d’expressió i solidesa, etc. Així, el món ha esdevingut un lloc diferent on néixer, créixer, ser educats i desenvolupar-se.
Aquesta realitat tan complexa i convulsa ha obligat a la persona a cercar noves vies per trobar sentit a la seva existència. Una d’aquestes vies, sens dubte, és un replantejament del què significa la família, no només considerant-la punt de partida sinó també com a punt d’arribada per assolir diversos graus de realització personal i social.
La família, segons Levi-Strauss (1982) està constituïda per una unió més o menys estable i socialment aprovada per l’home i la dona i els fills/es de tots dos -on el vincle d’unió per excel·lència és l’amor- és un fenomen universal. Si més no, el concepte de família també ha sofert grans transformacions, han aparegut fins el moment un gran nombre de models de família que ens plantegen nous reptes a l’hora d’educar.
De tota manera, podem seguir afirmant que la família és la primera referència que el nen i la nena té en els seus contactes inicials amb la realitat. Es configura en el primer nu-cli de convivència i, durant un període de temps quantitativa i qualitativament llarg, el referent més important per a cadascun dels seus membres. Les relacions que s’estableixen en el seu sí -afectives, volitives, socials, cognitives i culturals-, formen un embolcall determinant en els processos evolutius i maduratius de l’ésser humà.
Tanmateix, la família és una institució que s’ha conservat al llarg dels temps perquè ha sabut evolucionar i adaptar-se als canvis del context i, a la vegada, ha procurat incidir i mediar en els efectes d’aquests canvis en els processos de criança, desenvolupament, creixement i educació de fills i filles. Però sempre i en tot moment la família ha estat i és un espai essencialment educatiu. La major part dels nostres èxits i, fins i tot, dels nostres fracassos han estat acompanyats pels membres de la nostra família. Des d’aquesta perspectiva, una de les funcions més importants que se li atorguen és la socialització de fills i filles en un sistema de valors, actituds i creences sobre sí mateixos i sobre la societat. Però en la socialització primària, la família va acompanyada d’altres agents. Família, societat i escola tendeixen normalment a la complementarietat, especialitzant-se en promoure determinats tipus de valors, valors ètics com el respecte, la tolerància, el diàleg, la justícia, entre d’altres, valors propis d’una societat pluralista i democràtica. La qualitat de les relacions in-terfamiliars influeix ostensiblement en la interiorització d’aquests valors i en la seva posada en pràctica.
Revitalitzem, doncs, una educació en valors en la família com una activitat que té la finalitat de dotar a nens i nenes d’uns valors que els hi permetran fer front a les diferents situacions de conflicte ètic que es trobaran a la vida. Així doncs, la família ha d’encarregar-se d’oferir-los oportunitats d’apreciar valors, establir les condicions en el context familiar per a que aquest sigui un lloc apropiat per desenvolupar totes les dimensions humanes que els hi permetin apreciar, valorar, estimar i acceptar valors positius i rebutjar contravalors.
