S’acosten temps difícils. Temps en què cada vegada serà més complicat viure fora de la uniformitat marcada des del poder “legalment” establert. Aquí i a tot arreu. El món està canviant altre cop i, aquesta vegada, no sembla que per a bé. La tendència que es va imposant sembla que torni cap al silenciament sistemàtic de qualsevol discrepància contrària a l’ortodòxia oficial. Per això, molt probablement, ben aviat el terme dissidència –entès com ho fa la RAE, referint-lo a aquell que és contrari a la doctrina, creences o conductes comunes (és a dir, a les oficialment establertes)– tornarà a estar en boca de tothom.
El terme dissident —utilitzat en el context polític i ideològic, no en el religiós— es va encunyar en el període d’entreguerres i va anar fent fortuna progressivament, amb la persecució implacable de determinades persones que simplement mostraven opinions discordants, en funció de com avançaven els avatars polítics a cada país, en llocs tan oposats com poden ser els règims comunistes i totalitaris, però també en les democràcies occidentals, com va passar als Estats Units en l’època del maccarthisme. Però amb el temps, allò que durant anys va ser una forma generalitzada d’actuar es va anar desprestigiant i va minvar d’intensitat, fins a quedar reduït a uns quants països i a uns quants règims polítics amb una determinada manera de ser i fer.
Ara bé, les modes tornen i sembla que malauradament aquesta d’asfixiar la dissidència, sense importar els mètodes, també. Sentir certes paraules i veure certes actituds i actuacions fa pensar que no som tan lluny d’on havíem estat anys enrere.
No obstant això, la dissidència és un element essencial en qualsevol democràcia. Sense la dissidència, els sistemes polítics i socials tendeixen a l’immobilisme, la repressió i l’autoritarisme. La pregunta, però, és si la dissidència és un dret plenament reconegut i, en cas afirmatiu, quin preu han de pagar les persones per exercir-lo.
La dissidència, reconeguda en el dret internacional
En un món ideal, la dissidència no només seria un dret, sinó també un pilar fonamental de qualsevol societat democràtica. El dret a la dissidència —i, de retruc, el de la resistència pacífica— ve de l’antiga Grècia, amb Sòcrates i Plató com a grans exponents, passa per la Declaració d’Independència dels Estats Units, continua amb la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà de la Revolució Francesa, i culmina amb la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), en què l’article 19 estableix que: “Tothom té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser inquietat a causa de les opinions pròpies, el de cercar, rebre i difondre informacions i idees per qualsevol mitjà i sense limitació de fronteres”.
L’article inclou el dret a dissentir de l’opinió dominant, sigui per qüestions polítiques, socials o culturals. Així mateix, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) també reafirma aquest dret a la llibertat d’expressió, alhora que reconeix el dret de reunió pacífica.
Aquestes disposicions legals mostren que, en l’àmbit del dret internacional, la dissidència és un dret protegit, sempre que es faci dins dels límits pacífics. Tanmateix, el marc legal sovint no és suficient per garantir que els dissidents no siguin perseguits o castigats pel seu activisme.
La dissidència en el dret intern
Endemés, en moltes constitucions modernes, el dret a la llibertat d’expressió i la dissidència estan protegits. A l’Estat espanyol, la Constitució, a l’article 20, reconeix la llibertat d’expressió en els següents termes: “Es reconeixen i protegeixen els drets: a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció…”. La Constitució també protegeix el dret de reunió pacífica i de manifestació a l’article 21, un aspecte fonamental per a la dissidència col·lectiva o la protesta pública.
Tot i això, hi ha límits. La llibertat d’expressió no és absoluta, i es pot restringir per preservar altres drets com la seguretat, l’ordre públic o la protecció de la reputació d’altres persones. Aquests límits, però, sovint són utilitzats de manera abusiva per restringir la dissidència, com passa actualment en el cas d’Espanya, amb la denominada “llei mordassa”.
Repressió i càstig de la dissidència
Tot i el reconeixement legal, a la pràctica, molts governs han recorregut a la repressió contra els que s’atreveixen a qüestionar l’autoritat o l’ordre establert. La dissidència política, en particular, moltes vegades és objecte de persecució, i els que exerceixen aquest dret paguen un preu alt.
Un exemple paradigmàtic és el dels activistes prodemocràcia a Hong Kong que, després de la imposició de la Llei de seguretat nacional per part de la Xina el 2020, han estat empresonats o obligats a exiliar-se. Aquesta llei, tot i que formalment busca protegir la seguretat, s’ha fet servir per criminalitzar qualsevol forma de dissidència política, i viola principis fonamentals reconeguts internacionalment.
Un altre cas és el de Rússia, on l’opositor Alekséi Navalni va ser repetidament empresonat i perseguit pel seu activisme contra el govern de Vladímir Putin. Navalni va ser enverinat el 2020, posteriorment empresonat per “delictes” fabricats, malgrat les crítiques i peticions internacionals per alliberar-lo, i finalment mort, quan era a la presó per causes encara no aclarides. Aquest cas demostra com, en règims autoritaris, la dissidència no només és reprimida sinó que també porta conseqüències devastadores per als dissidents.
El preu de la dissidència
El preu de ser dissident és alt, no només per les repercussions legals i polítiques, sinó també per les conseqüències personals i socials. Els dissidents sovint pateixen persecució, censura i, en casos extrems, violència física o assassinat.
Més enllà de les represàlies directes, hi ha un altre cost menys visible però igualment greu: l’aïllament social i professional. Molts dissidents veuen com es destrossen les seves carreres. Són estigmatitzats en la seva pròpia comunitat per haver desafiat les normes establertes, especialment en contextos en què els mitjans de comunicació o les institucions estan controlades pel govern.
La dissidència com a motor de canvi
Malgrat el preu que s’ha de pagar, la dissidència continua sent clau per al progrés social. Moltes de les millores en drets humans i llibertats civils al llarg de la història han estat fruit de l’acció de dissidents que van lluitar contra la injustícia. Els moviments per la igualtat racial, els drets de les dones o els drets laborals van ser liderats per persones amb el valor de dissentir del sistema establert. Però, en un món cada cop més interconnectat, on la vigilància massiva i les lleis repressives semblen anar en augment, la dissidència pot semblar cada vegada més perillosa.
No obstant això, sense la dissidència, les societats es tornen estàtiques, i els abusos de poder es perpetuen sense ser qüestionats. El dret a ser dissident no només beneficia l’individu, sinó també el col·lectiu, ja que fomenta una cultura de debat i revisió constant, necessària per a qualsevol democràcia sana. El dret a dissentir és fonamental per a la justícia i el progrés de les societats. Defensant i protegint aquest dret, no només assegurem la llibertat d’expressió de l’individu, sinó que també garantim un futur més just i democràtic per a tots. En aquest sentit, doncs, ser dissident és un acte de responsabilitat cívica i moral, del qual tots hauríem de prendre nota.
Ramon Font i Terrades és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona. Ha exercit més de quaranta anys com a advocat i ha escrit diferents llibres tant de divulgació jurídica com de caràcter novel·lístic.
