“La dimensió col·lectiva ha desaparegut i l’home ha passat a lluitar sol”

El filòsof Santiago López Petit, durant molts anys vinculat a la lluita obrera, assegura que actualment la consciència de classe s’ha difós, igual que el concepte ‘classe obrera’.

Les classes socials encara existeixen avui en dia?

Curiosament, quan abans de jubilar-me jo donava classes de Filosofia a la Universitat de Barcelona, un estudiant va fer un treball que consistia a preguntar a tots els seus companys si se sentien ciutadans, treballadors, etc. I tots van contestar que ja no se sentien ni ciutadans, ni treballadors…. sinó que sentien un ‘jo’ personal. Aquest treball i la realitat demostren que la idea de classe treballadora està molt perduda i també la idea de pertinença a una classe social; això, però, no vol dir que no existeixin les classes socials.

Les diferències socials continuen a l’alça, però no ens identifiquem amb les classes socials. Com s’entén aquesta contradicció?

Especialment després de la pandèmia han aparegut una sèrie de conceptes: vulnerabilitat, interdependència… que han generat una context en el qual la idea de classe social és fàcil de concebre. Avui, per exemple, pensant amb aquesta entrevista, he preguntat a la meva filla de quinze anys si hi ha classe socials. I la resposta ha estat afirmativa. “Només cal veure la diferència entre els nois i noies dels instituts de diferents barris de Barcelona”, m’ha respost. Ara bé, li he preguntat si se sent membre d’alguna classe social i, aleshores, la resposta ha estat negativa.

Si tenim en compte aquesta visió de la societat, podem parlar d’una certa desafecció de classe? Aquesta es produeix només a les classes obreres?

Un multimilionari famós va dir un dia: “I tant que hi ha una lluita de classes i l’estem guanyant nosaltres”. I això és el que passa. Fins fa unes dècades, la definició de classe treballadora anava lligada a la no propietat dels mitjans de producció. El capitalista, l’amo, tenia els mitjans i el treballador no els tenia. Actualment, però, tot això s’ha complicat, perquè costa molt identificar els patrons. Avui, per exemple, el nostre amo pot ser un fons d’inversió. I, per altra banda, la solidaritat entre els treballadors també ha disminuït perquè a la societat capitalista el jo individual és el centre de tot.

Algunes persones consideren que aquesta pèrdua d’identitat de classe es deu precisament a l’auge d’altres lluites de caràcter identitari com la feminista o l’antiracista. Fins a quin punt la confrontació entre allò material i allò cultural pot haver influït en aquesta situació?

Aquesta qüestió és realment complexa. Si fem un enfocament sociològic de la classe treballadora, a part de l’explotació, també hi  hauríem de posar altres elements com el gènere o la raça. Hauríem de tenir en compte un concepte de classe treballadora molt més complex. Per mi, però, no és tan important fer una mirada sociològica de la classe treballadora, sinó posar en valor la lluita de classes. És evident que la consciència de classe no existeix i no sé massa bé què és avui la classe treballadora, però de lluita de classes n’hi ha i determina el que som. Marx deia una cosa essencial: “La lluita de classes és una lluita política”. I això és cert!

Suposo que a una part de la societat ja li va bé que actualment hi hagi aquesta poca consciència de classe.

Quan la lluita de classes estava més activa, durant el Maig del 68 o durant la Transició espanyola, la reacció del capital va ser desarticular econòmicament, culturalment i socialment la classe treballadora. I, això, després d’un procés llarguíssim, des de final dels setanta i fins avui, ens ha conduït a la situació actual: tothom està sol i lluita sol. El capital ha aconseguit desactivar un subjecte polític que feia por. Ara bé, també és cert, que en alguns moments, la classe treballadora igualment ha claudicat i ha decidit ser un grup de pressió dins del sistema.

Les persones s’avergonyeixen de formar part de la classe obrera o els han fet creure que són d’una classe social més alta?

La idea d’avergonyiment és certa. Avui, la persona pobre se sent culpable de la seva situació, quan la pobresa és un fenomen social. No crec que el nou subjecte polític siguin els precaris, però sí és veritat que la precarietat creua tota la societat. Durant la pandèmia vam veure com unes persones podien estar-se uns dies a casa sense treballar i com unes altres havien d’exposar-se al virus perquè no podien estar sense treballar; això és una evidència de la lluita de classes. La relació amb el temps determina les classes socials i els precaris són els que no tenen temps i tenen l’obligació d’anar a treballar. El malestar social entre les classes socials, encara que no es vegi, segueix.

Tenint en compte els canvis que ha fet el món del treball (mecanització, teletreball…), també hauríem de repensar el concepte d’obrer?

El mateix Marx, en els seus inicis, no parlava d’obrers, sinó de pobres. Després va parlar de proletariat, de treball i, finalment, de ‘treballador col·lectiu’. És a dir, ell mateix va tenir dificultats per posar nom al malestar social. I, jo mateix, en els meus llibres, també he passat del terme ‘explotació’ a ‘mobilització global’. El treballador d’abans és avui la persona que gestiona la seva pròpia vida, és un empresari de si mateix. Avui, l’explotació ja no es estrictament laboral, durant les vuit hores de feina, sinó permanent.

Aquesta pèrdua de consciència de classe quines conseqüències pot tenir?

El treballador avui tendeix a convertir-se en un jo personal o marca, en una persona única. La idea de pertinença col·lectiva ha desaparegut. Si una persona no passa a ser única es converteix en una ombra i guanya punts per acabar a la cuneta. En aquest sentit, la desafecció és total. En aquesta societat, si una persona no és capaç de gestionar amb èxit la teva pròpia vida (tenir títols, fer màsters…) et converteixes en una ombra i, a més a més, al final, et diuen que és culpa teva. En relació a això, el camp de batalla ha canviat. La dimensió col·lectiva ha desaparegut i l’home ha passat a lluitar sol. Cada dia es mira al mirall i es pregunta quanta humiliació aguanta.

Com podem lluitar contra les diferències socials?

En primer lloc, hem de posar nom a les coses. Ara es parla de vulnerabilitat, d’igualtat social… Tots aquests conceptes queden molt bé, però cal parlar de malestar. I, en segon lloc, cal polititzar el malestar, és a dir, donar-li una dimensió col·lectiva. Malgrat el dolor que sent, la persona explotada també vol viure i aquesta sensació és col·lectiva. El voler viure, igual que la llibertat, no és una sensació individual, sinó compartida. Però com aconseguir que aquest sentiment de ganes de viure es converteixi en desafiament? Aquest és el repte actual.

Els sindicats tenen responsabilitat en aquesta pèrdua de consciència de classe?

En aquest tema jo sóc molt clar. Els sindicats, en un moment determinat, va començar  a negociar el preu de la força de treball. És a dir, els sindicats van començar a funcionar dins del sistema. I, avui, els sindicats estan pràcticament subvencionats per l’Estat i, per tant, difícilment oferiran un canvi. La Transició va acabar amb els Pactes de la Moncloa. Aleshores hi havia una inflació del vint per cent i els sindicats van acordar un límit salarial, la qual cosa va acabar amb totes les demanes. Curiosament, ara, quan els sindicats no tenen cap paper i un percentatge molt petit de treballadors està afiliat, el Govern espanyol proposa altra vegada fer uns altres Pactes de la Moncloa, és a dir, una altra representació teatral d’un nou pacte social. 

Realment la seva posició és molt crítica amb els sindicats.

T’explicaré una anècdota. Fa uns anys, a Barcelona, es va celebrar la Setmana Tranquem el Silenci, en la qual hi van participar unes dues-centes persones. En aquest marc, un grup reduït vam decidir fer un homenatge irònic als sindicats. Vam agafar una corona de morts, una caixa negre i en forma de comitiva funerària vam pujar Via Laietana amunt fins a la seu de Comissions Obreres. L’objectiu era entrar a l’edifici i llegir un manifest en “agraïment” a la seva tasca a favor dels treballadors, però vam haver de fugir perquè ens van començar a agredir físicament. L’endemà el titular dels diaris era: “Atac feixista a Comissions Obreres”. Aquesta anècdota mostra el canvi. El sindicat Comissions Obreres durant la dictadura era oposició, però després va  esdevenir una organització dins del sistema.

Les generacions joves ja no s’afilien als sindicats o ho fan en poca mesura. Creu vostè que són més individualistes o que han detectat aquest canvi de rumb de les organitzacions obreres?

Són moltes coses. Per una banda, l’individualisme. Com deia abans, ara s’imposa el jo marca. No hi ha un horitzó col·lectiu, certament. Per altra banda, però, els joves tampoc creuen que els sindicats els puguin salvar de res. Consideren que els sindicats són organitzacions velles. I, cal dir que tenen part de raó.

Si els sindicats no tenen prou capacitat per canviar la societat, qui creu vostè que ho farà?

Només ho faran les ganes de voler viure i les formes col·lectives d’autoorganització i d’ajuda mútua que s’han donat, per exemple, durant la pandèmia. És a dir, la única esperança és que, malgrat tot, les ganes d’aixecar-nos que tenim tots es multipliquin. I que el malestar dels joves, en contra de dirigir-se contra ells mateixos –per això ara mateix ha crescut tant la taxa desuïcidis–, es pugui reconduir cap a un moviment de resistència. Ara bé, hem de ser conscients que venen temps difícils.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.