Tant l’obediència com la desobediència són considerats valors. L’obediència, però, entesa com l’acció d’executar allò que mana algú, generalment ens repel·leix. Quan una persona, apel·lant a una obediència cega, no deixa pensar, sentir o fer lliurement a una altra, la converteix en una esclava. Alhora, però, l’obediència, exercida sense despotisme, és una actitud responsable, de respecte a l’autoritat i d’aprenentatge de control de les nostres emocions i reaccions. I, per això, és important que l’autoritat expliqui perquè cal fer les coses que ens demana. La majoria dels pares aspiren a tenir nens obedients, però l’obediència no solament és cosa de nens.
I la desobediència? Indubtablement, també pot ser virtut. Alguns asseguren que la desobediència és el caos, la barbàrie i l’exercici de la llibertat màxima, és a dir, que un pugui fer el que li plagui. Res de tot això. Els actes de desobediència només s’esdevenen davant d’una situació injusta. La desobediència no critica que l’existència d’un sistema o d’un marc legal, sinó l’incompliment d’aquest o els abusos o tracte arbitrari que es puguin cometre. Els actes de desobediència demanen valentia, responsabilitat –cal acceptar les conseqüències que se’n derivin–, coherència i seny. Per exemple, amb la desobediència els nens creixen, maduren i guanyen en crítica.
La desobediència ha estat una reacció recurrent en la història de la Humanitat. I, gràcies a aquestes accions, la nostra civilització ha millorat en benestar i drets. No sabem si desobediència serà el mot clau de l’any 2017, però aquests primers mesos el seu ús ha estat recurrent als mitjans de comunicació. A Catalunya s’ha vinculat al judici contra l’expresident de la Generalitat Artur Mas, la consellera Irene Rigau i la vicepresidenta Joana Ortega, acusats de l’organització de la Consulta del 9-N. Als Estats Units també es parla de diversos gestos de desobediència contra les polítiques del president Donald Trump, en referència a les manifestacions setmanals que tenen lloc a les principals capitals del país.
Atenció, doncs, en no desvirtuar la paraula. No tot és desobediència. Els requisits de la desobediència són clars: l’acció ha de ser pública, il·legal –segons visió del poder–, ha d’emmarcar-se dins d’un estat de dret, pacífica i el desobedient ha de ser conscient de la seva acció i explicar-ne els motius, ja que l’objectiu és influenciar en l’opinió pública. La desobediència no és la queixa, demana un pas més. Per quines coses, per defensar quins drets, per a qui nosaltres desobeiríem? Avui, realment, estem disposats a entomar les conseqüències de la desobediència?
